CLUB DE LECTURA ELM 2019

Hivern / …vent de mestral

[28 de juliol – 2 d’agost]

Arribem al final de la novel·la seguint la cadència del pas de les estacions i el motiu de la cerca de les trufes, que recullen a l’hivern.

Hivern

El capítol “Hivern” tanca el fil narratiu plantejat en els capítols anteriors. Més enllà del simbolisme de la successió de les estacions com a títol dels capítols que narren la vida i la decadència dels masos, les referències i la descripció de la Natura s’intensifiquen en un lirisme que esdevé elegíac.

Mas de Forés Benassal

El Mas de Forés i la roca del Migdia. Foto: Luis Almela

Entre la descripció de la Natura, ja des de la penúltima seqüència del capítol “Tardor”, va concretant-se la presència d’un element que acaba marcant el desenllaç de la novel·la: la guerra sorda entre el maquis i la Guàrdia Civil, amb els masovers enmig. Fèlix Edo en fa un tractament al·lusiu, que arriba al lector des del punt de vista de Lluís i dels masovers en general.

Cap al final del capítol s’explicita (p. 150 -153) el tractament que la dictadura dispensava als masovers en particular, cosa que queda patent, a més, en els usos lingüístics que imposa el capità de la Guàrdia Civil.

Raül González Devís ha estudiat el fenomen històric del maquis al nord del País Valencià en Tragèdies silenciades i Maquis i masovers.

…vent de mestral

I un nom de vent hivernal, molt característic de la zona, serveix d’epíleg. En aquest epíleg hi ha un salt temporal fins a un present més o menys recent, en què Lluís, ja gran, es troba amb el seu fill al mas de Forés, on ja no hi viuen. Pare i fill parlen dels desapareguts de la Guerra Civil, entre els quals hi ha el pare de Lluís, i de la repressió franquista.  El contingut d’aquesta conversa enllaça amb la qüestió de la memòria històrica.

Cartell de l’exposició Experiments de la Legió Còndor a l’Alt Maestrat 1938 del Grup per a la Recuperació de la Memòria del Segle XX de Benassal

a) Quina relació podria establir-se entre la descripció de la Natura i el pas del temps?

b) Quina relació hi ha entre els usos lingüístics i en els plantejaments polítics que trobem en la conversa entre Aureli i el capità i els usos lingüístics i la realitat política actual, si és que es que n’hi ha alguna?

c) Quin coneixement teniu dels masos del Maestrat en l’actualitat? Quina valoració en feu?

d) Quina valoració feu del tractament que es dona en l’actualitat a la memòria històrica?

Feu el vostre comentari a partir d’alguna d’aquestes qüestions o de la sensació que vos ha deixat la lectura de la novel·la.

Estiu / Tardor

[22-27 de juliol]

La novel·la canvia d’escenari i de temps a partir del capítol “Estiu”. Els personatges que hi apareixen són uns altres i la lectura permet anar establint relacions entre aquests personatges i Leovigild, el protagonista del capítol “Primavera”.

La continuïtat entre la primera part i aquesta podem trobar-la en la manera de narrar i descriure que Fèlix Edo empra quan parla dels personatges i de la relació que mantenen amb el context en què apareixen. La descripció d’una Natura en què els humans són molt petits travessa tot al llarg del text.

Estiu

Batuda al mas de Forés de Dalt (Foto: Francisco Barrachina). Benassal. Segle XX

La progressió narrativa del capítol segueix les collites: cireres, la sega, les figues… La sega té en aquest capítol el paper central de la vida rural del segle XX. En aquest ambient, complementat per la dedicació de l’avi Aureli i Lluís a l’ensinistrament de les gosses, va avançant la definició del caràcter del xiquet Lluís i la circumstància del que significa la pèrdua de son pare per a ell i per al conjunt de la família del mas de Forés. Cap al final del capítol, la presència de la guàrdia Civil marca les circumstàncies històriques del moment i com la gent dels masos i del poble havia d’adaptar-s’hi

Crida l’atenció la sensació de realitat que l’autor aconsegueix a partir d’uns referents espacials coneguts.

Tardor

Lluís assisteix a l’escola del Canto, referent real entre Benassal i Vistabella del Maestrat en plena muntanya, creada durant la II República i recentment recuperada, tal com pot veure’s en aquest vídeo:

L’escola del Canto és el símbol de l’afabetització entre una població que fins aleshores no hi havia tingut accés.

En aquest capítol també es va concretant el leitmotiv del llibre, que gira a l’entorn de la relació entre els masovers, principalment l’avi Aureli i Lluís, amb les trufes, o tòfones. Ells en busquen al bosc. Conegueu una mica millor aquest fong, que gaudeix de gran reconeixement gastronòmic:

a) Quina valoració feu del llenguatge que l’autor fa servir en les descripcions dels paisatges?

b) Al llarg d’aquests dos capítols hi ha diversos passatges de crítica social que evidencien la situació històrica de l’època en què té lloc la noel·la. Com entenien els masovers aquesta situació?

c) El protagonista d’aquests dos capítols és Lluís, el fill de Leovigild. Al llarg dels dos capítols, com va reconstruint la seua relació amb son pare?

Afegiu els vostres comentaris responent alguna d’aquestes qüestions. També podeu comentar qualsevol altre aspecte que vos haja interessat.

Vent de ponent… / Primavera

[15-21 de juliol]

Iniciem la lectura de la novel·la El guardià de les trufes de Fèlix Edo. Fins a la trobada del divendres 2 d’agost a Benassal, anirem publicant cada setmana continguts d’actualització relacionat amb les parts en què s’estructura l’obra, que consta d’un preàmbul i un epíleg amb noms de vents: “Vent de ponent…” i “…vent de mestral”, que emmarquen quatre capítol amb noms de les estacions de l’any.

Aquesta setmana dedicarem atenció al preàmbul i al capítol “Primavera”. La propera, als capítols “Estiu” i “Tardor” i la setmana prèvia a la trobada amb l’autor, al capítol “Hivern” i a l’epíleg. Això no obstant, no cal seguir aquest ordre. La lectura és oberta i cadascú a de llegir al seu ritme segon li abellisca.

Vent de ponent…

Abans del text mateix, el llibre s’inicia amb la dedicatòria de l’autor als seus pares, de qui diu “que provenen, literalment, d’un altre món”; i amb una cita d’El quadern gris de Josep Pla centrada en el paper del pa en l’alimentació als masos durant el segle XX.

L’escriptor Josep Pla, al seu mas de Llofriu.

Primavera

Un element en comú al preàmbul “Vent de ponent…” i el capítol “Primavera” és que hi apareixen personatges anònims. Al preàmbul, avi i net fan unes faenes amb basos d’abelles. Al capítol, un sol personatge que sembla fugir de la Guerra Civil, segueix un itinerari incert. Balaguer és l’única referència geogràfica clara en un text marcat per la sensació d’irrealitat.

Imatge del programa Trinxeres dedicat a la Batalla de Balaguer.

En aquesta part de la novel·la, el text va canviant el tipus de lletra a cursiva quan és el mateix personatge protagonista qui amb la seua veu interior rememora les vivències que ha tingut al camp de batalla, de manera que durant la lectura hi ha diversos flash-back i van apareixent retalls del que li va passar al front mentre segueix el seu periple de tornada a casa.

a) Quin itinerari geogràfic imagineu que segueix el personatge en el seu periple de retorn al mas?

b) Com descriuríeu l’actitud manté el personatge respecte del que li passa al llarg del capítol?

c) Esteu d’acord que el personatge, de qui sabem el nom a partir de la pàgina 38, quan creua el “gran riu”, se’ns torna més humà a mesura que avança la lectura?

d) Afegiu el vostre comentari sobre aquesta part del llibre a partir del que hagueu llegit. Podeu fixar-vos en les preguntes anteriors o en el contingut del vídeo sobre la Batalla de Balaguer.

Abans de començar

[8-14 de juliol]

Aquest club de lectura en línia forma part de l’Estiu Literari al Maestrat 2019 i està adreçat a les persones que s’hi han inscrit i a aquelles que, pel simple plaer de llegir, vulguen participar-hi lliurement.
En aquesta pàgina, publicarem les guies perquè aneu llegint El guardià de les trufes fins al dia de la trobada amb l’autor, que tindrà lloc a la Fundació Carles Salvador de Benassal el 2 d’agost, a partir de les 19.30 h. Totes les novetats del club de lectura s’aniran publicant a l’encapçalament d’aquesta pàgina, que també mostrarà les informacions relacionades amb el club, ordenades de més noves a més antigues.
La participació en el club de lectura en línia es concreta en els comentaris. Feu els vostres comentaris al final de la pàgina, on podreu seguir i contestar els de les altres persones participants.
Prepareu-vos per gaudir de la lectura.

Presentació

Per a apropar-vos al llibre, us suggerim que feu un cop d’ull als recursos que hi ha a continuació i que hem seleccionat per donar-vos a conèixer qui és l’autor i presentar-vos la seua obra. Esperem que siguen del vostre gust.

L’autor: Fèlix Edo

Clubs de lectura anteriors

Fèlix Edo Tena és professor d’institut. És de Vilafranca (Els Ports), i viu a Roquetes (Baix Ebre). Publica articles sobre música i literatura en diverses revistes com ara Núvol, Serra d’Or i La Llança. El guardià de les trufes és la seua primera novel·la, publicada per Edicions Barcino el 2016, en la col·lecció Museu Vida Rural.

La novel·la El guardià de les trufes

a) Visioneu aquest vídeo del programa Tens un racó dalt del món, en què l’autor parla amb Jesús M. Tibau sobre El guardià de les trufes.

b) Podeu llegir algunes de les crítiques que han parlat d’El guardià de les trufes des de la seua publicació:

c) Afegiu un comentari al final d’aquesta pàgina explicant quina idea us heu fet de la novel·la abans de començar a llegir-la.

36 Comments

  • Merxe Martínez ha dit:

    Comentari sobre El guardià de les trufes
    Dona la sensació q la novel.la serà densa en descripcions dels paisatges típics de les comarques del Maestrat i Els Ports, paisatges de potens cims i cingles que vessen sobre rambles imponents. Admire aquestes terres muntanyenques d’interior, tacades de masos, ara abandonats, habitats encara no fa molt per gent de caràcter dur, essencialment supervivent i que contitueixen part fonamental de la nostra història. La literatura pot, amb obres com aquesta, fer un treball de recuperació de costums i arrels, del passat de la gent dels nostres pobles per tradició transmés oralment, perquè no es perden de la nostra memòria col.lectiva. Segur que gaudirem d’aquesta lectura.

  • María Pilar Roca Roig ha dit:

    Hola, sóc Pilar, sóc de Benassal i és la primera vegada que participo en Estiu Literari, no m’havia assabentat dels dos Estius anteriors i em pareix una idea molt refrescant! L’ enhorabona als organitzadors!
    Bé, abans d’entrar en aquesta pàgina del club, quan només coneixia el títol del llibre, vaig pensar que seria una novel·la sobre la nostra terra, on tan important és ara el negoci de la trufa. I vaig pensar que tal volta seria sobre algún misteri…, i em vaig imaginar que el temps seria el present. Després vaig vore el vídeo i vaig llegir les crítiques i ja vaig vore que anava a ser una novel·la que em portaria al món del qual la meua àvia, masovera, tantes històries ens havia contat de menuts a la vora del foc. M’he posat a llegir-la amb emoció. Tot em resulta proper i familiar i la manera en què Fèlix escriu és excel·lent. Un plaer.

    • Moltes gràcies, María Pilar. Aquesta és la tercera edició de l’ELM i esperem acomplir les expectatives. Som un grup de gent que estimem la literatura i mirem de recuperar i potenciar els valors literaris del Maestrat. I també recuperar i posar en valor la memòria dels qui ens han precedit, per entendre i valorar per què som com som. Si sabem d’on venim segurament podrem fer-nos una idea d’on anem, i on volem anar en realitat.
      De segur que la lectura d”El guardià de les trufes’ la trobaràs molt familiar. Per això mateix, t’animem a fer les teues aportacions en forma de comentaris.

  • Araceli ha dit:

    Companys,
    hi ha material més que suficient perquè ens fem una bona idea del que és El guardià de fes trufes, tot ell molt encenrtat perquè ens ajuda a fer-nos una idea molt clara del que llegirem. En realitat vaig llegir aquesta obra fa uns anys, en el moment que va ser publicada. Aleshores no tenia tanta informació com ara, és clar, però acabava de llegir La sega i vaig imaginar que seria un llibre d’eixe estil, en un escenari proper. Tan sols per això ja em van entrar ganes de llegir-lo, perquè ens situa en una època propera en la qual passaren moltes coses, i perquè l’acció ocòrre en un mas enimg de la muntanya, vida de la qual he sentit parlar tant als meus avis, fins i tot als meus pares. I m’agrada que em continuen contant així, de primera mà, com era aquella vida tan autèntica.

  • Vaig entrar en contacte per primera vegada amb el món dels masovers quan vaig ser destinat a l’IES Els Ports de Morella durant quatre anys de la meua vida. Malgrat tindre alumnes que vivien en els masos era bastant difícil penetrar en el seu món del dia a dia i de la vida quotidiana en ells. Les lectures i activitats de l’Estiu Literari em semblaven interessants per a tornar a la zona i aprofundir en el que no vaig poder en el seu moment, a més del gaudi literari en si. Això busque en aquesta novel·la que ara comence a llegir.

    Una salutació a tots els participants en l’Estiu Literari.

  • Beatriz Garriga ha dit:

    Després de llegir els recursos plantejats per tal de fer un tastet del que ens anem a trobar, m’espero enfrontar a una novel·la de ritme tranquil i biològic. Amb això vull dir que els rellotges no importen. S’escolta la natura, es viu al ritme de les collites i els animals. Crec que la història serà poc extraordinària en el millor sentit de les paraules: serà una història cent mil vegades viscuda, sentida, patida. Serà, per tant, autèntica i creïble.
    També espero descobrir una part absolutament oblidada de la història d’un moment històric estudiat des de molts aspectes, però no des d’aquest: el del món (més) rural. Espero retrobar-me amb coneixements i savieses antigues i gairebé perdudes. I quan això em passa solc agrair a l’univers que hi haja encara gent jove que no només s’interessa per elles, sinó que, a més, les transmet. I envejo no tindre aquesta mateixa empenta, perquè els meus avis també eren del camp i també van ser oblidats.

  • francisco fernández jurado ha dit:

    La història que conta “El guardià de les trufes” està situada en un context històric i social que va marcar un abans i un després en el desenvolupament de la societat espanyola, la guerra civil. Els masovers de les terres del Maestrat, representants d’un estil de vida caracteritzat per les relacions socials condicionades per la distància amb els vehins i els nuclis de población, i la subsistència lligada al sector primari de l’economia, també es veuen afectats pels esdeveniments històrics d’aquest període.
    Per les crítiques literàries i l’entrevista amb l’autor, el llibre sembla bastant interessant.

  • ana ha dit:

    Fèlix, sempre que dirigim la mirada cap el món rural ho fem amb nostàlgia. Nostàlgia perquè estem vivint en un món que canvia tan ràpid que ens olvidem de les 4 coses que hem de tindre clares en esta vida i que mai haurien de canviar. Jo vaig tindre la sort de treballar a l,escola llar de Benassal fa uns 30 anys, allí es quedaven a dormir els xiquets masovers que vivien lluny del poble. Respecte al vocabulari:Per què es diu rusc i no baso? El meu home és abeller i sempre diu baso

  • Elionor ha dit:

    A mi m’ha impressionat quan Leovigild parla amb la xiqueta que vol enterrar la seua mare i en la conversa la xiqueta diu que les majors atrocitats de la guerra les feien els homes, no els soldats. Pot ser al·ludeix als casos en que els habitants delaten o acusen a altres veïns pensant que així guanyaran algun privilegi o avantatge en el nou ordre, o que en cas de ser castigats, no ho seran tant.
    M’han afectat les estampes de guerra que impressionen al lector per la seua crueltat. També la repetició del text referint-se a Leovigild com un rodamont, que va al sud-est baixant per les terres del interior, però amb la ferma voluntat de què segueix sempre endavant perquè sap molt bé el que vol.
    Després de la mort de Leovigild en el final de la primavera, passa en el següent capítol, en l’estiu, a descriure escenes de cada dia de la família de Leovigild ben nodrida d’aliments i de la pobresa d’altres conciutadans (treballar una jornada per una fogassa de pa de kg).
    En la pàgina 72 m’ha sorprès la repetició del text quan el fill de Leovigild somia les mateixes tribulacions o paregudes a les del seu pare i que en somnis imagina trobar-se igual com el pare somiava trobar-se amb el fill que no havia conegut. També m’ha fet pensar la frase en què acaba l’estiu ”Per què el pensament de la mort és tan fort i persistent com el de la vida?”, com si fos un instint que afecta a tots els animals (la gossa trumfera i als homes) però que l’home el racionalitza i així Lluís, el fill de Leovigild, pot imaginar i enraonar situacions molt paregudes als somnis del seu pare mentre fa el camí cap al mas de Benassal per retrobar-se amb la família. (Bé no ho sé, m’ho pareix que podria ser així).

  • ana ha dit:

    Surt de Balaguer, creua Lleida i arriba al riu Ebre. El riu que sempre corre, passe el que passe als essers humans, em recorda molt al budisme i a Sidharta. Leovigild es va fent més humà perquè s,apropa a casa.

  • ana ha dit:

    Pag. 14 ‘l,home va deixar aquelles terres altes on convivien en estranya harmonia els guardians del firmament i els murmuris del subsòl’ M,agraden aquestes línies, em fa pensar en un món on l,individu té un lloc a l,univers.

    • Paulina_lifeincolors ha dit:

      Em dic Paulina, només puc felicitar a Fèlix per la manera que té de descriure els paisatges i les sensacions a través de l’entorn biològic i natural, fent-nos sentir que els lector som el mateix protagonista. De moment en el capítol Primavera, crec que segueix una línia paral·lela entre la vivència de Leovigild i el que podria ser la vivència d’una gota d’aigua, el renéixer després d’una època ombrívola de fred i foscor ( ell a la guerra i ella a la neu) i com transcorre la seva fugida amb l’anhel d’arribar cap al mar en el cas del protagonista, el mar és la seva llar.

  • Araceli ha dit:

    Sí, el protagonista d’aquesta primera part baixa de Catalunya i torna cap a casa, cap al seu mas a Benassal. En tot moment manté una actitud coratjosa, fins i tot quan li auguren la seua mort, ell continua endavant fent front a tot perill i sense abandonar les fortes ganes de tornar a casa a retrobar-se amb la seua gent. En cap moment pensa realment en la possibilitat de no arribar, i si ho pensa, em sembla que no s’ho acaba de creure. Sap el perill en què es troba, però està convençut que ho superarà. Aquest pensament ferm l’ajuda a continuar.
    Es va fent més humà, com bé diu Ana, perquè està ja molt prop de casa.

  • francisco fernández jurado ha dit:

    M’agrada la manera en què Félix descriu les penalitats que Leovigild pateix en la seua deserció i retorn a Benassal. Amb senzilles pinzellades ens mostra el seu interior (desig de veure la família, experiències traumàtiques viscudes al front, anyorança per una vida tranquil·la allunyada de la crua realitat) i el paisatge d’un païs destruït per la guerra, amb famílies destroçades i pobles inhabitables on nomès hi queden unes poques cases en peu.
    El trajecte que segueix el personatge és tant físic com interior: una escapada de l’horror viscut i un camí de retrobada amb ell mateix. El “gran riu” simbòlicament representa el punt d’inflexió del seu viatge. Ell es torna més humà perquè sent que la meta no està lluny, el desig d’arribar és més fort que la prudència i solitud que han caracteritzat la seua fugida del front.

  • Montse Vericat ha dit:

    El nostre protagonista devia participar en les batalles que es van dur a terme en el territoris de la Franja, escenaris republicans que no tenien res a veure amb la resta de l’Aragó que estava al bàndol franquista. Amb la seua fugida anònima, Fèlix Edo ha volgut descriure un soldat que, com molts altres, va ser apartat de la seua família per a lluitar en una guerra en què no tenia res a guanyar ni a perdre. Aquest home va aprofitar la confusió d’una batalla per poder fugir i intentar tornar a casa. Va passar molt dies caminant sol, sense saber ben bé cap a on anava, guiat per l’instint que el guiava en el camí correcte. En el seu trajecte va anar trobant altres persones anònimes que també havien estat víctimes d’aquella guerra que no entenien. L’autor no li posa nom fins que arriba a Mequinensa per donar la idea que aquest home pot portar el nom de qualsevol dels milers de persones que van ser també víctimes de la guerra.
    En arribar a Mequinensa ja coneixem el seu nom i aquest fet fa que el sentim més proper a nosaltres, principalment en les últimes pàgines del capítol en què ja s’apropa al mas i coneixem més detalls de la seua vida anterior a través dels records que va introduint l’autor. I, per part meua, la lectura d’aquestes últimes pàgines no m´ha deixat indiferent, més aviat m’han transmès una certa tristor per la duresa de la vida en aquells moments i totes les morts sense cap sentit.

  • Fitaipetjada ha dit:

    Bona lectura. A la primera de les preguntes comentar que l’itinerari geogràfic part de les terres de Balaguer (Lleida). La fugida del personatge durant la batalla del Segre l’efectua cap a les terres de ponent buscant un pas al riu Ebre. Després continuarà entre Casp i Alcanyís seguint una línia natural cap als ports camino de Benassal. Gran part del recorregut l’efectua prop de la franja i en terres d’Aragó, l’autor el ressenya amb la llengua dels personatges. Sens dubte una ruta ancestral recorreguda per molts segadors en la recollida del cereal abans i després de la guerra.
    A la segona pregunta, és terror i por, provocant una constant fugida de l’espai que ocupa. Passen els dies i aconsegueix tornar a relacionar-se amb les persones, “la xicota”. Des d’aquell moment és conscient que les seves trobades li seran d’ajuda per a arribar a la seva destinació, “el seu món i la seua família”.
    Respecte a la tercera pregunta penso que la lectura s’humanitza en començar a incorporar l’autor una relació entre els personatges. Deixem lo salvatge, lo fosc i comencem a relacionar-nos amb la xicota, amb l’ermità, amb el barquer, posem nom al personatge, a la seva dona, als seus amics. Crec que és aquí on se´ns torna més humà.

    En aquest primer capítol m’ha agradat la claredat que té el personatge a aconseguir el seu objectiu: “sentía que, com més inhumana s’havia convertit la vida, més li corresponia establir nous vincles amb el món i amb els éssers humans”. La part més trista és amb la visió de l’ermità abans que finalitzi el capítol on ja anticipa la seva mort. “Pero su mujer ya es viuda, y su hijo, huérfano. ¿Conoce el significado de la palabra <>?”.

  • Fitaipetjada ha dit:

    Un llenguatge amb el qual es percep i se sent la tempesta perfecta, o un descobriment paleontològic, o el despreniment de la roca en la nit. Un llenguatge que t’ajuda conèixer les localitzacions, l’entorn, la pedra, els animals salvatges i domèstics. La descripció de les persones, els bureos de les masies. Un llenguatge que a vegades s’utilitza per a marcar el dolor dels animals, com el correbou o ressenyar l’itinerari de la mort de Ramona.

    Un època de transició complexa per als masoveros on la seva estructura social i econòmica es veu alterada d’una banda pel control de l’estat, impostos i l’altra pel manteniment dels guerrillers o maquis que es proveïen del masos. Era una situació de supervivència que a vegades es penalitzava amb el treball infantil i el deixar a un costat l’escola.

    La imatge del seu pare la percep a través d’una antiga fotografia, els consells de la seva mare són no escoltar el que digui la gent. S’interessa per la guerra a través de l’amic i company del seu pare, el Toni de la Torre Leandra. L’enyorança és latent en tota està part del llibre.

    Una descripció de la vida i estructura familiar de les masies. Un camí cap a la maduresa de l’infant, responsabilitat, treball i somnis de futur. El lector sembla trobar un itinerari d’esperança en el jove Lluís i abandona el trist recorregut del seu pare.

  • ana ha dit:

    Vaig a fer un suggeriment: divendres passat alguns del club de lectura vàrem coincidir al conta,m d,Adzaneta. A l,hora de dinar parlàrem que estaria bé fer una ruta a peu, o en bici o en cotxe, per visitar el mas de Forés, la roca del Migdia. Uns profes de Benassal ens van explicar que és fàcil arrivar si eixim de Vilafranca.

  • M. Pilar ha dit:

    Bona idea, Ana.
    En PRIMAVERA , m’ha impressionat la descripció de la natura, tan indiferent a la bogeria i l’absurd de la guerra. L’autor ens fa pensar en una relació antiga, més estreta, entre l’home i el seu entorn: els astres, els llops.
    A Leovigild el veem decidit a tornar a casa, buscant la renovació, degastant-se pel camí, durant el qual es troba amb l’horror, acompanyat pels records de la guerra que ha viscut i no enten i també pels records de la vida al mas, records i ensenyances del passat que el guien i el conforten.

  • Merxe Martínez ha dit:

    M’ha impressionat molt el capítol de la Primavera, l’aproximació als paisatges, la fauna, la flora, la geologia de les terres altes recorregudes per camins d’aigua del desgel, alternant boscos escarransits amb boscos densos i humits i planures resseques ocupades per matolls o cereals. La seqüència d’espècies arbòries pot donar pistes del recorregut seguit per Leoviglid en la seua tornada a Benassal: savines, ginebres, pi negre, boixos, teixos…La descripció de les pintures rupestres de la cova poden ser una ajuda en la localització de la ruta des de Balaguer fins a Mequinenza, encara que la presència de bisons no existeix en les coves i abrics de la zona. D’altra banda les escenes de guerra són terribles, devastadores, em sobrepassen per la cruesa que descriuen i la insensibilitat dels personatges davant l’actitut de sobreviure i continuar. El viatge del protagonista principal, primer una fugida, després un deambular, madura cap la tornada buscada de la família, a la pertenença a casa, a la necessitat tan humana d’estar amb qui t’estima i estimes.

  • Paquita ha dit:

    Ja havia llegit aquesta novel·la fa un parell d’anys, però m’ha agradat d’allò més rellegir-la perquè he tingut una segona oportunitat d’endinsar-me en eixe món que està en perill d’extinció, el món dels masovers. (” De la vida passada només en quedaven les restes”).
    La sobrietat dels diàlegs contrasta amb el luxe de detalls emprats en les descripcions. La minuciositat i bellesa de les descripcions, fa que moltes vegades fets o situacions que podríem considerar irrellevants adquireixin una importància inusual perque ens ajuden a empatitzar amb els protagonistes de l’obra.
    ( – Mira, què és aquella llum?
    – És una punta de cigarro.
    -Correm, correm, que són els maquis!)
    POR, molta POR. Una por immensa. Intenten tranquil·litzar-se pensant que podria tractar-se de lluernes però la crua realitat els obre els ulls: a l’hivern no es veuen les lluernes.

    Guerra, postguerra, llei de fugues, maquis, guàrdies civils, aïllament, condicions de vida molt dures ( “molta faena i poca berena”), van propiciar l’abandonament dels masos i el pas d’una economia de subsistència a la societat de consum.
    ” El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en”. (Nostàlgia).

  • Paquita ha dit:

    (“Masovers atordits! Masovers atordits i cagats!” Un d’aquells sagals del poble els va llançar dos o tres cantals.)

    La paraula “masover” massa sovint tenia un sentit pejoratiu i era considerada sinònim d’ignorant, vergonyós, poc sociable, rar…no debades, quan algú entrava a un lloc sense saludar ni dir res li deien: “pareixes masover”.

  • Montse Vericat ha dit:

    Aquests dos capítols intenten apropar-nos a la vida a la muntanya i utilitzen paraules pròpies de la zona i de les activitats que descriu. Són paraules triades amb molta cura per descriure uns sentiments, vivències i paisatges que l’autor coneix molt bé. Amb aquestes boniques descripcions ens vol apropar a un entorn muntanyenc on la vida i el treball era molt dur. Aquestes dificultats es veuen clarament quan es descriu el llarg camí que cada dia havien de fer els més joves per poder assistir a les classes d’una escola; això sí, si no tenien res més important a fer, ja foren feines encarregades pels seus pares o, en el cas de l’aventura del Lluís i el seu amic, fer alguna altra cosa que els hi resultés més interessant o els hi reportés algun benefici.
    Crec que amb aquest llibre Fèlix Edo aconsegueix transmetre’ns de forma molt impactant l’estil de vida dels masovers, la seua rutina de treball, la seua relació amb l’entorn i amb altres masovers, amb la gent del poble i, com no, amb les inesperades i temudes visites de la guàrdia civil i dels guerrillers que s’amagaven a les muntanyes.

  • M. Pilar ha dit:

    La presència del paisatge és constant. El paisatge defineix la gent que viu en aquells voltants del mas de Forés i se’ns presenta de vegades generós i bell, de vegades dramàtic i amenaçant. He sentit amb intensitat els subtils canvis d’una part del dia a una altra, d’una estació a una altra, a través de la descripció de la llum, els sorolls, i, especialment, els olors. Continuen les referències a una època anterior on tot era el mateix. Paisatge poblat d’animals, blat, cingles, barrancs, flors, fruits, tronades i vents. Molt efectives també les pinzellades per descriure el paisatge urbà en Vilafranca. Al final de TARDOR la descripció del paisatge m’ha semblat especialment poètica.

    Pel que fa a com els masovers entenien la situació històrica, veem com troben abusiu que la guàrdia civil s’emporte els seus queviures sense mostrar cap respecte, com l’avi Aureli es queixa de què al soterrament de l’àvia Ramona la missa sigue en castellà. També es reclama el dret a recordar per a l’àvia Ramona. Veem el menyspreu amb què els xiquets masovers eren tractats. Un altre tema és el tracte als animals: com els del poble fan sofrir al bou de carrer i al bou de plaça.

    Finalment, Lluís es fa una idea del pare buscant ací i allà: en la tristor constant de la mare, qui al mateix temps l’anima a defensar sempre el bon nom del pare, en l’única fotografia en què apareix, en les paraules de l’àvia Ramona, les de Toni de la Torre Leandra i en els inquietants somnis en els que camina al seu costat, en la borratxera, on apareix l’autocompassió: “pobre sagal”

  • Paulina_lifeincolors ha dit:

    Crec que les descripcions de l’autor són acurades, des del punt de vista d’algú que coneix molt bé aquest entorn i ha dedicat molt de temps a observar aquesta naturalesa. Resulten ser tan reials i poètiques, que et fiques de ple en el paisatge com si fossis un protagonista més de la novel·la. Explica el dia a dia dels masovers perfectament, reconeixes la rudesa del treball sota un soI abrasador i les seves relacions socials amb els veïns, el poble, les festes. Els masovers entenen la situació social, amb resignació, respecte, submissió, por…, l’única que s’atreveix amb els guàrdies civils és l’àvia Ramona, com si ja no tingués res que perdre i això la va embravir. La resta de personatges comprenen que la seva situació social és la que és “abusats” tant per l’estat com pels guerrillers de les muntanye. Lluis, va fent-se una idea de com podia ser el seu pare mitjançant la prova gràfica que conserven a casa, per lo trista que està la seva mare, el que deixa entreveure que se l’estimava i del poc que sent parlar d’ell, tot plegat li fa una imatge de ser bona persona. Tot això ho barreja de tal manera, que té uns somnis en els quals el percep i això li crea una enyorança destacable.

  • Araceli ha dit:

    Quant al llenguatge utilitzat, és totalment adequat per posar-nos en context ràpidament. És el llenguatge de l’entorn. Tant el vocabulari escollit com les acurades descripcions.
    La realitat dels masovers, una realitat que no els queda més remei que acceptar, és el fet d’estar sotmesos a uns i a altres, de treballar la terra, dur endavant els quatre animals que tenien al mas, tot únicament per poder menjar però éssent conscients que en qualsevol moment podia arribar qui fos, del bàndol que fos, assaltar-los el mas i deixar-los amb poc més de no res. Tot això queda bastant clar a la novel·la, a més, detalladament com s’anava vivint a cada moment de l’alny.
    Lluís recrea la imatge del seu pare a partir dels avis, de la mare, i de la gent del seu entorn. No el coneix, però l’arriba a estimar com a pare seu que és a partir del que tothom li explica.

  • Araceli ha dit:

    No conec massa-massa la situació actual dels masos del Maestrat, però es veu que, tot i que algun en queda d’habitat, la gran majoria van ser abandonats i estan deshabitats/caiguts. Imagino que en un moment determinat es va veure que viure al poble era d’una banda, més segur, i d’altra banda, més pràctic, ja que al poble, com es qüestiona al final del llibre, “hi ha de tot”.
    Actualment s’està fent una gran feina amb la recuperació de la memòria històrica, sobretot a partir dels pocs testimonis orals que encara queden. És necessaria per poder entendre tot el que va passar, i fins i tot per conèixer els punts de vista de la gent que ho va viure.

  • Fitaipetjada ha dit:

    a)La descripció del pas del temps ve marcada per les estacions de l’any. Es dibuixa la natura com el propi cicle de vida de l’ésser humà o bé per la vida que es realitzava als masos. La primavera és el naixement de tot. L’estiu l’exaltació de la joventut i dels sentits. La tardor, la calma, la maduresa, la recol•lecció del sembrat i el custodiat. L’hivern la decandencia i el final d’una època, d’una existència. Les estacions són el nostre cicle vital, la forma de narrar el nostre camí al llarg d’una vida.
    b)La diferència en l’ús del llenguatge és contundent, una de les parts busca la negociació, l’enteniment a la recerca de la solució davant un problema. Intenta negociar i es preocupa per fer-li arribar el seu missatge mantenint el respecte. No obstant això, l’altra part, basarà tota la seva argumentació en l’autoritat i el definit per la llei i l’ordre. La nostra realitat política no ha evolucionat excessivament.
    c)La natura torna a ser propietària del que li pertany. Els masos cauen, els marges de pedra seca s’esfondren, els camins es perden i l’home, sent el major destructor del paisatge desapareix d’ell. No sé si és bo o dolent, però és el gran poder que té la naturalesa.
    d)La memòria històrica és una realitat que ha de ser tractada amb respecte i saber-la enfocar correctament per a determinar el benefici o malbaratament que pot provocar a la nostra societat. No tot es pot fer sense valorar el seu cost.

    “llegenda i pols”…………és el que ens queda al final de tot

  • Paquita ha dit:

    http://www.masosdelmaestrat.net
    És una web molt interessant on podem vore fotos actuals dels masos del nord de la província de Castelló.

    https://www.youtube.com/watch?v=ppfdu-hEpHE
    ( “Homenaje a los masoveros”. José Antonio Labordeta)

    Mentre la costa espanyola i les capitals es massifiquen, l’interior és menyspreat i abandonat, i sobretot els masos. I això és aixina, no hi ha volta de fulla. Sort que tenim escriptors com Fèlix Edo que amb un treball d’alt valor etnològic ens permeten reflexionar i comprovar que ” el que havien guanyat era tot el que havien perdut”.
    “LLEGENDA I POLS”, això queda.

    • No vaig posar directament la web Masos del Maestrat per no repetir-me amb el club de lectura de 2017. Tal com dius, és interessant i segurament només és una mostra del patirmoni arquitectònic que suposen els masos (que encara queden dempeus) del Maestrat.

      Molt bon vídeo! Sens dubte la problemàtica és compartida amb l’Aragó. José Antonio Labordeta va ser una persona compromesa amb aquestes coses. Vaig assistir per primera vegada a una actuació seua al 1983 a la Laboral de Tarragona i poso la mà al foc que és una de les persones més honestes que he conegut.

      En tot cas, avui, més enllà del caràcter elegíac que té El guardià de les trufes, vull pensar que llibres com el de Fèlix Edo han de servir per encarar adequadament una pregunta que cada vegada és més central al Maestrat i altres comarques d’interior (tot i que som mar i muntanya): Com revertim la despoblació? Fins a dia d’avui, la societat i les seues institucions hem anat per altres viaranys i hi ha símptomes que potser és el moment de canviar de dinàmica.

  • francisco fernández jurado ha dit:

    Una de les coses que més m’ha impressionat de la novel·la és el tractament de l’entorn físic on es desenvolupen els pocs personatges que poblen la història. L’autor, amb un llenguatge molt descriptiu, ens transmet el seu amor pels paisatges que li són tan familiars. La magestuositat d’aquestes terres i les condicions climàtiques tan dures fan que la subsistència dels éssers siga molt difícil. Els masovers són insignificants enfront de la grandesa de la natura i, a pesar de la duresa del seu estil de vida, poden extreure els fruits que aquesta els ofereix (la sega, les tòfones, etc.) al llarg de les estacions.

  • ana ha dit:

    Hui hem anat a peu fins el mas de Forés. Hem conegut Regilda. Ella va nàixer al mas en temps de guerra i ni tan sols va tindre l,oportunitat d,anar a l,escola del Canto. Diu que maquis pocs però que els civils van fer molt de mal. Regilda porta un barret de palla gran i carrega un sac a l,esquena, ara té 83 anys. Ens mostra on està la roca del Migdia i el Picaio. Diu qque quan era menuda tot estava molt retrassat. Jo li dic que ara hem avançat en algunes coses i hem reculat en unes altres. Ha sigut un bon dia, d’eixos que et fan creixer.

    • Vicent Sanz ha dit:

      Ja saps que estem encantats de contribuir a eixe creixement i de donar-te motiu de trescar per la comarca. Sense dubte, no hi ha millor experiència literària que posar els peus als escenaris llegits.

  • Paulina_lifeincolors ha dit:

    El llibre en general, m’ha deixat molt trist, és molt dur per tot el que van haver de viure els nostres avis i pares, per les grans injustícies per les quals van haver de passar, una època dura, sobretot en un territori tan bell com hostil.

    En el qual el llenguatge ja no era de bàndols, era entre el poder amb les seves armes, la seva xerrameca, el seu ordre, la seva llei i la seva manca d’humanitat enfront de les seves víctimes, que malgrat no ser persones instruïdes sí que buscaven raonar i tenir informació, sempre des del respecte, la submissió, la por i una gran humanitat.
    El temps de la novel·la passa amb una cadència comparable al cicle vital de l’ésser humà fins a arribar a l’hivern, on gairebé tot mor.
    Desconec l’estat de les masies de la zona en concret, però sí que observant el paisatge i les visites per l’entorn, es veu l’abandó dels bancals sense treballar, el terreny erm, la pedra seca destruïda en moltes zones per no ser mantinguda, la veritat, que observar aquest estat és com viure en un hivern etern, aquestes terres com tantes unes altres estan a l’espera que els arribi una primavera que ara per ara es veu molt, però que molt llunyana.

    • Aquestos testimonis són realment forts, i donen a conèixer de primera mà la magnitud del que va ser la guerra de 1936-1939 per al comú de les persones que s’hi van veure involucrades. Una aportació d’allò més interessant.

Vols fer-ne un comentari?