Crònica de les 12 hores de glosa al Maestrat, que van tindre lloc a Benicarló el passat dissabte 6 d’abril.

A hores d’ara unes desenes de menorquins, de mallorquins, de catalans i de valencians que s’havien trobat a Benicarló, a la comarca valenciana del Maestrat, ja han tornat a casa i hauran desfet la maleta, també deuen haver repassat l’àlbum de vivències, de sensacions amables, així com també deuen haver canviat la seua fotografia de perfil a les xarxes socials tot acreditant el seu pas pel Maestrat. A partir del dissabte 6 d’abril, Benicarló queda inscrita entre les ciutats de la glosa: Palma, Ferreries, Berga, València, Manacor, Sabadell, Sant Jaume d’Enveja, Maó, Artà, Mataró. I amb Benicarló com a nova referència sorgirà una nova ciutat per a la propera edició: estarà el nou emplaçament entre Salses i Guardamar, i entre Fraga i Maó, sense oblidar l’Alguer.

Divendres 5 d’abril a les vuit de la vesprada foren inaugurades les 12 hores de glosa a càrrec del regidor de Cultura de l’Ajuntament de Benicarló, Josep Barberà, que actuà com a amfitrió, i del vicepresident de Maestrat Viu, Josep Meseguer-Carbó, com a cap de l’organització de la trobada. Els vora cinquanta assistents aplegats a l’Edifici Gòtic, al número 11 del carrer Major, també escoltaren la conferència “La cançó improvisada al Maestrat i territoris veïns” de Josep Vicent Frechina, estudiós de la música popular i coordinador de Caramella. Revista de música i cultura popular, que destacava la continuïtat de la tríada musical seguidilles-jota-fandango més enllà del Maestrat en totes les direccions del Territori de Cruïlla i Aragó endins, analitzava els ritmes trencats característics dels cantadors, que, tot i no haver-ne de destacats, feien ús de la improvisació en cas de necessitat, com a recurs, i finalment apuntava la tendència a recuperar els bureos al Maestrat com a punt de trobada festiu i no com a reproducció d’un acte del passat, cosa que destacà positivament i que caldria seguir revisant en els pròxims anys per comprovar quin camí prenen.

Dissabte, durant més de les 12 hores que anunciava el cartell, els improvisadors aplegats ameraren els carrers i els edificis benicarlandos de dos, tres, quatre, sis, vuit o deu paraules en consonància a cada estrofa. El Mercat, el Convent de Sant Francesc, la Casa de la Baronesa, la Casa del Marqués, la Casa Bosch o la seu de la Penya Setrill sentiren de prop les melodies i es convertiren en espais de la glosa lligats a la vivència d’una jornada intensa, cronomètrica, però veritablement plaent pel fet de trobar-se i pel públic, amb improvisadors imprevistos, dels que passen pel carrer i es queden.

En el Mercat, a la mateixa porta on es flaira habitualment la melodia del peix, de la fruita, de la verdura o del cafè, el mestre versador Josemi Sánchez, acompanyat de Lluís Benlloch, encavallaren paraules que immediatament reproduïen en virtuoses melodies els destacadíssims cantadors Josep Aparicio Apa, Trini Carballo i Teresa Segarra, sempre amenitzats pels saxofon soprano, la guitarra i el guitarró del grup Veus i Paraules. El vermut i el tast de farinoses va endolcir una passejada per les parades del mercat. Després l’actuació va instal·lar-se a la vorera de la façana principal de l’edifici, on els glosadors menorquins, mallorquins, valencians i catalans presentaren les melodies pròpies enmig de les anades i les vingudes dels clients.

En ser hora de dinar, com ocorregué a la de sopar, vora cent persones es desplaçaren fins a les instal·lacions de la Penya Setrill, al carrer de l’Abat Pere Boqués, a cinc minuts a peu del punt d’actuació darrer, per gaudir dels àpats elaborats per Otília Sales. L’amistat amb Jaume Rolíndez i amb Josep Albiol fou indispensable perquè les menjades, guarnides de glosa a cada plat, a cada mos, pogueren celebrar-se en un local perfectament condicionat perquè els glosadors, músics i acompanyants compartiren taula i sobretaula cantada a ritme de la suma de tonades dels diferents territoris.

Els arcs del claustre del convent de Sant Francesc es plagueren d’escoltar delícies que no havien sentit mai. Els instruments de la Rondalla dels Ports, amb gent de totes les Terres de l’Ebre, i algun valencià del sud afegit, reemprengueren després de dinar amb jotes i fandangos de l’Ebre, aquell que connecta amb el Maestrat, amb la col·locació musical de la mallorquina Antònia Nicolau Pipiu, que, sense renunciar a la seua illa, improvisà amb la melodia peninsular d’estil ebrenc. La guitarra amb Llorenç Carreres, i la glosada pausada i particular de l’illa de Menorca amb Martí Tudurí, Lina Pons i Miquel Truyol, encara a hores d’ara ressona harmoniosa entre els arcs de l’actual edifici del Museu de la Ciutat de Benicarló, i allí quedà en el moment àlgid, quan hauria pogut durar hores. Els valencians, soprano, guitarra i guitarró, versadors i cantadors del matí, amb l’afegit de Toni Guzmán, inundaren de valencianes i del cant de les albades el nombrós públic que a poc a poc anava aglutinant-se per conformar la comitiva de vora dos-centes persones que aniria recorrent carrers i places.

De darrere, la casa de la Baronesa sentia a través dels altaveus, a l’àmplia plaça de l’Ajuntament, com els glosadors mallorquins, a peu pla, a prop de la gent, encarrilaven una glosada, dirigida en aquesta ocasió per Toni Darder Mosset, Miquel Àngel Adrover i Maribel Servera, a la qual s’afegiren més glosadores i més glosadors: Pau Riera, Macià Ferrer, Alícia Olivares, Lluís Sastre, Sebastià Adrover, Cati Eva Canyellas, Ramon Reus, Miquel Servera, Xavi Ferriol, Tomeu Sifre i Mateu Xurí, un estol de poetes de paraula versada en temps real que foren eclipsats en algun moment pel jove de catorze anys Lluc Cifre, digne representant de la generació que vindrà per suplir aquesta, encara jove i eloqüent, que enamora i commou a cada vers, independentment de les múltiples melodies que combinen. Els mallorquins cridaren els catalans a cantar, i aquests en prengueren possessió de l’escenari a poc a poc, també a peu pla, vinguts de Gràcia i de Figueres, orquestraren un dialèctica permanent amb el públic, anades i tornades d’humor, de vergonyes, de superacions, tot amb dos guitarrons i la veu i la solvència de Meg Joanmiquel, David de la Higuera, Júlia Font, Laia Vera, Alexandre Nebot, Carles Bruguera, Marta Gispert i Gemma Pla; algunes es poden considerar membres de la primera generació, de l’embranzida de la cançó improvisada a Catalunya i altres de la segona, o de la tercera, per tant, continuïtat i salut de glosa.

La casa del Marqués, en el carrer de Sant Joaquim número 5, estret i de ziga-zaga amable per a la contenció del so, acollia el grup del Maestrat, amb Pau Puig a la dolçaina, Jordi Sanç al tamboret, Romà Senar a la percussió i Àlex Torres a la guitarra, acompanyat també per Josep Albiol, oferint melodies rescatades d’arxius i del natural, la darrera de les quals, les albades de Benicarló, improvisades magistralment per Pere Gumbau, amb versos repetits de dos en dos pel cor, il·lusionaren els improvisadors de tots els territoris per l’oportunitat que representava establir una melodia a mig camí entre les albades de l’Horta i les jotes de l’Ebre, de manera que feren el tast d’aquella tonada digestívola que combinava amb el coc de tomata que s’oferia al públic. Fins a la vora de les nou es repartiren el temps amb la Rondalla Suc d’Anguila, el grup més considerat pel públic local, format per trompeta, saxofon i guitarra, i per les lletres improvisades de Guardet lo Cantador, de moviments vius quasi explosius, i de Sílvia Ampolla, que amb el guitarró entre mans oferia els seus mots de veu afable a l’alçada d’una dialèctica intensa i profunda.

La Casa Bosch, a la placeta del Mercat Vell, va assistir a la clausura pública de les 12 hores de glosa de 2019. El que havia de ser una glosada popular es va convertir en una glosada d’exhibició de Mateu Mates Xurí i de Maribel Servera: un al·legat a la igualtat, al compromís i a l’improvisador com a guia de la paraula justa i noble, amb coherència, cosa que va fer que Xurí s’apropara a Josemi Sánchez per retornar-li les lloances que li havia ofert aquell cantant albades del Maestrat. Mentre un estava assegut a terra, l’altre s’ajupia per explicar-li les seues consideracions, al mateix temps que s’atansava un xiquet de no més de tres anys, que s’instal·lava davant del glosador, encuriosit i atent, molt atent, hipnotitzat, una estampa ideal perquè Xurí oferira el decàleg del glosador a la criatura per esdevindre una persona justa, però amb l’advertència conclusiva literal: “Guarda’t dels tòpics de la glosa!”. La glosa, el vers, com una manera d’entendre la vida, a disposició de la justícia social, veu passar cada jornada i n’analitza l’actualitat, el veritable motor de modernització i de futur de la cançó improvisada en llengua catalana.

Josep Meseguer-Carbó, coordinador de les 12 hores de glosa al Maestrat

editor

editor

Editor de Maestrat Viu

Vols fer-ne un comentari?