Res no és personal, club de lectura #ELM2018


Part primera

[16-22 de juliol]

Les citacions

El poeta fa servir les citacions inicials del llibre i de cada part del poema per emmarcar el que dirà a continuació, per anticipar-ho. D'alguna manera, les referències de Ramon Sanz, Gabriel Ferrater, Gerard Vergés i Derk Walcott, i de la resta d'autors que apareixen més avant, també conformen l'univers literari dins del qual és expressat Res no és personal. 


Gerard Vergés
Gerard Vergés. espaisescrits.cat
  
En aquest apart inicial, les citacions tenen un relació estreta amb el títol del llibre i serveixen per dotar d'un sentit inicial el poema. Un sentit que qui llig ha d'anar desentranyant.

La forma

Res no és personal és un poema escrit en tirades de versos octosíl·labs. Dins de cada període marcat per la separació d'un asterisc hi ha dos o tres tirades de versos separades per un espai en blanc. D'aquesta manera s'estructura la progressió temàtica del poema. El metre del poema, octosil·làbic, d'art menor, és característic de la poesia narrativa i ha estat emprat al llarg del temps en la poesia catalana amb aquesta finalitat.

El fet que el poema no tinga rima n'accentua el caràcter narratiu i l'apropa a la prosa. Això no trau que no seguisca un ritme determinat, ja que, si bé es tracta de versos sense cesura (accent tònic a la síl·laba quarta) sí que la quarta o cinquena síl·labes solen ser tòniques.

De què parla

a) Llegiu el poema com millor us vinga de gust, si bé val la pena fixar-se en dos aspectes concrets:
  • Què diu de si mateix el jo poètic
  • Què diu de la pròpia expressió poètica

b) Una vegada llegida aquesta part, intenteu establir l'itinerari vital que recorre el jo poètic.

c) Penseu en els temes que capten l'atenció del jo poètic sobre la seua pròpia vida. Quin paper hi juguen el record i l'oblit?

Imatge relacionada
Peníscola ocupa un lloc en el record a Res no és personal

d) Podríem dir que els passatges de més tensió poètica són les interrogacions retòriques que hi ha en diversos moments. Quina resposta intuïu que hi dona el mateix poeta a aquestes interrogacions?

e) Afegiu el vostre comentari explicant la vostra experiència lectora d'aquesta part o bé comentant el que més us abellisca del que hem dit abans.


Abans de començar 

[9-15 de juliol]

Aquest club de lectura en línia forma part de l'Estiu Literari al Maestrat 2018 i està adreçat a les persones que s'hi han inscrit i a aquelles que, pel simple plaer de llegir, vulguen participar-hi lliurement.

En aquesta pàgina, publicarem les guies perquè aneu llegint Res no és personal fins al dia de la trobada amb l'autor, que tindrà lloc a l'agència de lectura de Sant Mateu el 3 d'agost, a partir de les 19.30 h. Totes les novetats del club de lectura s'aniran publicant a l'encapçalament d'aquesta pàgina, que també mostrarà les informacions relacionades amb el club, ordenades de més noves a més antigues.

La participació en el club de lectura en línia es concreta en els comentaris. Feu els vostres comentaris al final de la pàgina, on podreu seguir i contestar els de les altres persones participants.
Prepareu-vos per gaudir de la lectura.


Presentació

Per a apropar-vos al llibre, us suggerim que feu un cop d'ull als recursos que hi ha a continuació i que hem seleccionat per donar-vos a conèixer qui és l'autor i presentar-vos la seua obra. Esperem que us agraden.

L'autor: Joan-Elies Adell 

 



a) Informació sobre l'autor: Joan-Elies Adell a la Viquipèdia.

El poema Res no és personal

 

a)  Visiteu la pàgina que l'editorial Saldonar dedica al llibre. Descarregueu el PDF de mostra, on trobareu el pròleg al poema i llegiu-lo.

b) També podeu llegir les notes de Francesc Gil al blog Donar sal sobre Res no és personal, en què interroga l'autor: "Qui ets tu, ara, Joan-Elies Adell?"

c) Tot i que és un llibre que encara no s'ha presentat en societat, Res no és personal  ja fa parlar. Llegiu la crítica que en fa Teresa Costa-Gramunt al digital cultural Núvol.

d) Afegiu un comentari al final d'aquesta pàgina explicant quina idea us heu fet del llibre abans de començar a llegir el poema.

16 comentaris:

  1. Confesso que em va agradar molt quan em vaig assabentar que la proposta de Vicent Sanz per al grup lectura de l’Estiu literari era un obra poètica. Vaig sentir vius els versos D’Iban L. Llop: “Em fa una certa alegria saber-me /en aquest club que contempla la vida / rere el sedàs de la literatura”. Entre altres motius, perquè aquesta proposta podria eixamplar el número de lectors d’aquest gènere literari que tan valoro i estimo. Lo que em va sorprendre és que Vicent escollís una obra que encara no havia sigut publicada.
    Joan-Elies Adell li ha donat tota la raó del món. Per això, moltes felicitats a Vicent per l’elecció –Quin encert!-, i a Joan-Elies Adell perquè tot i la “minsa xifra d’improbables lectors” (61), continua oferint-nos i fent créixer la seua obra creativa. Un nom a afegir als seus “vinarossencs d’art endins”.
    Sé que pertanyo a eixa “minsa xifra” de lectors de poesia. I no ho dic amb satisfacció, sinó amb una certa recança. Perquè penso que lo més selecte de la literatura és la poesia. Si em preguntessin quins llibres salvaria de la meua llibreria, diria que els de poesia. Els llibres de poesia, a cada lectura, sempre et diuen coses noves que afecten la teua intimitat. Joan-Elies Adell en el pròleg “Instant Varat”, un dels llibres de poemes de Sebastià Miralles, parla “d’uns versos que saben que allò dit mai no s’atura, que sempre signifiquen molt més que les imatges que suggereixen.”
    Tot això no trau que, per a mi, enfrontar-me a un llibre de poesies sempre em resulta més complicat que la narrativa a l’hora de verbalitzar la meua valoració. Els relats tenen l’argument, la trama, els personatges, conflictes, diferents temes... que faciliten l’argumentari per poder parlar-ne en grup.
    Així que comparteixo plenament el pensament d’Iban L. Llop al pròleg de l’impressionant poemari d’Escandall quan diu: “Sempre he trobat complicadíssim “explicar” un poema o un llibre de poemes”. I si això ho manifesta un poeta, que hem de dir aquells que simplement som lectors, per molt amants que siguem d’aquest gènere literari?
    “A dir veritat” (m’encanta aquesta expressió d’Adell!), l’única explicació del poema no pot ser altra que la mateixa lectura del poema.

    ResponElimina
  2. Res no és personal és com dir Tot és personal o, si més no, és el que a mi m'ha suggerit el títol: una cosa i la contrària. Aquesta ambigüetat que genera, aquest doble sentit que m'ha fet detenir per uns moments i parar-me a pensar en les paraules i en allò que volen significar, és francament poètica.

    ResponElimina
  3. D'entrada el llibre no deixa de crear bones expectatives: un repàs a la vida del poeta des dels seus 50 anys, una mirada enrere a través d'una biografia feta poesia i una percepció des d'un "ara" dels moments més rellevants, que d'altra banda, com que "res no és personal, potser lligue també amb el passat "no personal" dels lectors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. (No se massa bé com he de fer perquè aparega el meu nom al comentari... continuo investigant!)

      Elimina
    2. Tens raó, Araceli,la mecànica de demostrar que no ets un robot, pot resultar enrevesada

      Elimina
  4. Sembla que el títol del poemari “Res no és personal” s’inspira en la enigmàtica frase de Ramón Sanz: “Qué es el amor, si nada es personal, y todo cuerpo és tiempo y hambre y sueño y alguna vez deseo”.
    Aventuro la meua interpretació. I em baso en les paraules que segueixen: “si todo cuerpo és...”. Si és un fet que tots estem supeditats a la naturalesa humana, a la condició humana, podem deduir que ningú és una excepció quan ens referim als sentiments, a les emocions...
    De vegades hem escoltat l’expressió contrària: “personal i intransferible”. Però en poesia, en literatura, tot és transferible als lectors, deixant de ser personal de l’autor. I és que la poesia sempre interpel·la la consciència del lector que la fa seua.
    Tot i això, no tinc la sensació o la seguretat d’haver esgotat l’explicació de les paraules del títol.
    El 3 d’agost, a Sant Mateu, dins del nostre Estiu Literari del Maestrat, Joan-Elies Adell ens podrà donar la interpretació definitiva.

    ResponElimina
  5. Magnífica imatge:
    Si en un arbre sobreviu
    encara el sol de la tardor
    en ple hivern, dura també
    en la meua sang el sabor
    dels besos extingits d'anys?

    Versos ben senzills, el més difícil en poesia!, on ressona la sintaxi d'Ausias March: 'Si com...', 'Així com...' Molt bonica comparació entre l'home (de vida veloç) i l'arbre (de tant llarga vida): La sang-la saba; els besos extingits- el sol de la tardor; dura-sobreviu, etc, Què ho fa que la memòria acumuli certes coses? Els arbres conserven els anys de vida en els anells. I els homes, en té memòria dels anys la sang, el cos? Estan amagades en algun lloc determinades sensacions? On són? És la poesia, el fet d'escriure-ho, una manera d'intentar una segona vida, de destriar records i conformar la memòria de les coses que un no vol oblidar? És clar que seria millor viure-ho de primera mà, ser encara nen o jove, poder fruir de les primeres vegades de tot. 'No hi voldries romandre encara,/en un estrany país on tot/s'esdevé amb virginal primícia?
    La maduresa per la qual passa el poeta ja és això, el temps dels records.

    ResponElimina
  6. Joan, ben vist. En qualsevol cas la interpretació definitiva crec que no és important. Per a mi és més important l'esquerda que té el vers de 'Res no és personal' perquè al final, no és aquest treure de context les paraules per dotar-les d'un nou significat el que caracteritza la poesia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. M’agrada molt, Amalia, la teua visió de la poesia, aquesta manera d’apropar-te al fet poètic.

      Elimina
  7. Només quatre ratlles per donar compte de la sorpresa que em trobo veient l'activitat del club. Continueu així. Aquest dimarts 17 aniré a ala presentació del llibre a Barcelona i ja us contaré ací com ha anat.

    És cert que el títol es presta a equívoc. Apel·la a la dimensió universal de l'experiència humana, si bé cada experiència humana és única i, per tant, radicalment personal. Qui llegeix el poema té la porta oberta a identificar-se amb la veu del jo poètic i compartir aquesta identitat és el que fa universal el que s'hi diu. Amb tot, quan llijo el poema, se'm fa difícil no veure-hi aquell Joan-Elies que he conegut.

    ResponElimina
  8. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Podem dir que l’escriptor escriu, entre altres motius, per comunicar la seua visió de diferents aspectes de la vida. I ho fa d’una determinada manera. Tenim el “què” i el “com”. El contingut i la forma. L’edifici literari s’aguanta sobre la forma de construcció que l’escriptor escull. Aquella que millor posarà en valor les emocions que vol transmetre als lectors.

    Si bé el que més ens sol atraure als lectors és el contingut del poema, un dels aspectes de Res és personal que més m’ha interessat, formalment o estilística, és el lliscament, al llarg del poema, del “jo” narratiu en la segona persona: el “tu”. D’aquest estranyament que sent el poeta, naix la pregunta clau que obre el pany del poema: “Qui ets tu ara? I s’inicia el plantejament dialògic.

    Qui ets tu ara? Pregunta retòrica,
    o pregunta trampa? Què fas,
    vols mirar de dir la teua?
    O prefereixes ser una pàgina
    que es desprèn d’un llibre i circula
    lliure pels carrers de la tarda? (20)

    Aquest joc literari és una troballa literària del poeta que, estilísticament, em resulta molt enriquidora.

    Potser perquè tinc influencies francòfiles, aquesta pregunta fundacional de la identitat “Qui ets tu ara? m’ha recordat la novel·la Nadja d’André Breton que comença amb aquestes tres paraules: “Qui suis-je? Així cóm les cartes (Lettres du voyant), que anys més tard, Arthur Rimbaud dirigí al seu amic poeta Paul Demeny (famós pel simple fet de ser el receptor d’aquestes cartes). En una d’elles Rimbaud escriu la coneguda frase “Je est un autre”.

    Com que no podem pensar que es tracti d’un fet aleatori, saber perquè i en quins moments el poeta utilitza el “Jo” o el “Tu” m’ha intrigat de tal manera que m’ha fet “escandallar” el poema a fons.

    En el nostre poemari, el “Jo” del narrador es desdobla i interpel·la a un “Tu” canviant. Aquest “Tu” és com el reflex del “Jo” en un espill. Adell ja ens ho havia dit -dins la Poètica que ha anat bastint llibre a llibre- en un altre poemari: “em miro a l’espill. / Em retorna una imatge desconeguda fins ara”.

    És tracta de les múltiples identitats que al llarg del temps el narrador ha anat desenvolupant. D’aquesta manera es construeix el diàleg del “jo narrador que recorda ara” amb el “tu que habita cada record”.

    Anava sovint a llegir
    a l’escassa biblioteca
    del poble,(...)
    Mai ningú et va dir que ho fesses. (41)

    ResponElimina
  10. Desprès de la pregunta “Qui ets tu ara?”, el poeta no deixarà d’interrogar-se al llarg d’aquest poemari narratiu .

    Però aquestes ja són preguntes reflexives, meditatives, que no esperen cap resposta sinó prendre consciència de les incerteses de l’ésser humà, del indesxifrable misteri de la vida: “degustar entre els llavis / aquell misteri que és la vida” (23). És paradigmàtica la cita de Gabriel Ferrater: “Diré el que em fuig. No diré res de mi”.

    En un món on tothom, on tots els mitjans, ens ofereixen respostes perquè no pensem, no és fantàstic que algú, ens ofereixi preguntes? Ens digui que no hi ha respostes, sinó és a dins nostre? Hi ha alguna cosa de més honest i subversiu? Ens retorna el poeta a l’estat primigeni de la Perplexitat?

    Perquè els pretèrits temps de les certituds, de Tintin “que sempre sabia resoldre amb genial intel·ligència (els misteris confusos) (42)” s’han acabat.

    Però també, en canvi, a la biblioteca del poble “aquell valencianet del nord” (44):

    Mitjançant aquelles lectures
    desordenades va iniciar-se
    a construir-se l’incert jo
    que encara en mi entreveig. 43 (28?)

    Aquestes interrogacions existencialistes, “a la recerca del temps perdut”, per retrobar la identitat, em recorden una frase instintiva d’Adell –com si se li escapes- a l’Espai Mariola Nos en la presentació del seu llibre Escandall: “La poesia és deturar-se i retenir”. En mig de la velocitat, de l’estrès i de la globalització de la nostra contemporaneïtat: internet, televisió, facebook, twitter, whatsapp... la poesia ens diu “deturat”, “pensa”. Aquestes interrogacions retòriques, són veritables stops.

    (...) No hem anat massa
    de pressa? Com és que hem passat
    tan veloçment des de la infància
    fins a l’ardent fam de jovencell?
    No hi voldries romandre encara,
    en un país estrany país on tot
    s’esdevé amb virginal primícia? (23)

    Perquè res és personal, eixe plural extensiu reclama l’empatia i la complicitat dels lectors. El poema no deixa de ser és l’espai on conflueix l’experiència cultural i vital del lector amb la del poeta. Tot poema –especialment en Joan-Elies Adell- és una invitació a la lectura reflexiva i intel•ligent.

    De virginal primícia són les paraules poètiques, nues, depurades, destil·lades, del nostre poeta, com notes essencials d’una partitura, tocades una a una, pels dits sensibles del violinista virtuós sobre les cordes tenses i afinades de l’instrument. Amb Adell són constants les paraules, les frases, els versos que ens sedueixen.

    ResponElimina
  11. Perquè som temps, la paraula del poeta engendra la memòria i transcendeix els límits dels temps, tot preguntant-se:

    Qui dicta el que ara reviscola
    I el que del tot s’oblida?... (28)

    Tornant al paral·lelisme proustià que havia iniciat en una anterior intervenció, si les dues primeres parts del poemari representen “la recerca del temps perdut”, la lluminosa aparició de l’Alguer seria “el temps retrobat”. Al final de la tercera part acaba dient:

    Ets per mi desig de versos,
    que no he imaginat, (...)
    Escric perquè estic de tornada.
    Escric, m’has inundat de vida. (67)

    I és Jenaro Talens, carismàtic professor que va impartir càtedra de literatura hispànica a la universitat de València i un dels poetes que Adell sol citar, qui diu:

    “Toda historia es ficción. /
    Y más aún: sólo como ficción la historia existe. /
    Porque no hay tiempo, sinó realidad /
    que acomoda la luz en la memoria.”

    Si qualsevol història és ficció, que no seran els nostres fràgils i escàpols records?

    Soc un vers que ningú ha sabut
    memoritzar, escumall d’un líquid
    que mai no extraurà la bromera
    cabdal, bàsica, del record. (65)

    En la meua primera intervenció al grup de lectura, assumia que l’única explicació del poema no pot ser altra que la mateixa lectura del poema. Ara afegeixo que això és així, perquè cap interpretació, ni tan sols la suma de totes elles, pot esgotar o igualar el inesgotable resplendor del mateix poema.

    "És també això la poesia,
    enllumenar amb poques paraules,
    amb el llantió del llenguatge,
    la fondària d’una mar
    de ningú, que sorruda frisa
    per deixar-nos-hi sense parla,
    malgrat les pròpies paraules?"




    ResponElimina