Res no és personal, club de lectura #ELM2018


Part tercera

[28 de juliol - 2 d'agost]

Entre passat i present


La "Part tercera" de Res no és personal transita entre el record d'una trajectòria professional que arranca amb els estudis i arriba fins al present, un present marcat per dues dones: la mare del poeta, presència viva del passat, i Maria Grazia, que dona a la vida del poeta un sentit nou, que queda del tot exemplificat en la citació de José Maetos: "Vive y alégrate..."

a) Quins contrasts poden percebre's entre l'actitud vital del jo poètic en les parts anteriors i aquesta?

b) Quin sentit podem extraure de l'"Epíleg"?

Foto: Pere Mayans


c) L'Alguer és on viu Joan Elies Adell. Quin coneixement en teniu? L'heu visitada? Quin record en teniu?

d) Adell esmenta el poeta Salvador Espriu (p. 58), arran de "per una suite algueresa", que el poeta de Sinera va dedicar a l'Alguer. Escolteu la interpretació que d'aquest poema fa el cantant alguerès Paolo Dessì. Hi apareix esmentat Rosselló, és a dir, el poeta mallorquí Bertomeu Rosselló-Pòrcel, malaguanyat amic de joventut d'Espriu.

e) Afegiu el vostre comentari sobre aquesta darrera part del poema a partir dels punts anteriors.

I aneu pensat les vostres preguntes per a la sessió presencial del dia 2! Ens veiem a Sant Mateu!

Part segona

[23-27 de juliol]

Record de l'adolescència i la joventut

En aquesta segona part, el poema se centra en l'evocació de l'adolescència i la joventut en què, segons diu el poema, va començar a construir-se la identitat pròpia. Dos elements molt clars d'aquesta construcció són les lectures a la biblioteca i la música anada a buscar a Castelló i València.

a) Penseu en les lectures que us han marcat personalment, literàries i no literàries.

Simple Minds, en una fotografia al començament de la seua carrera, cap a 1980


b) Segur que recordeu les cançons que us han agradat més al llarg del temps. Al poema hi apareixen tot de referents musicals. Coincidiu amb el jo poètic en les preferències musicals?

c) Al poema hi apareixen dos llocs mítics: Sildàvia i el jardí de les Hespèrides. Quin valor els atorga el poeta? En coneixeu el significat, d'aquests llocs?

d) Afegiu un comentari parlant del que us vinga més de gust en relació a aquesta part del poema, per exemple a com es retrata el propi jo poètic en relació a la poesia que practica o bé a les imatges marineres que aboca en els seus versos.


-->

Part primera

[16-22 de juliol]

Les citacions

El poeta fa servir les citacions inicials del llibre i de cada part del poema per emmarcar el que dirà a continuació, per anticipar-ho. D'alguna manera, les referències de Ramon Sanz, Gabriel Ferrater, Gerard Vergés i Derk Walcott, i de la resta d'autors que apareixen més avant, també conformen l'univers literari dins del qual és expressat Res no és personal. 
Gerard Vergés
Gerard Vergés. espaisescrits.cat
  
En aquest apart inicial, les citacions tenen un relació estreta amb el títol del llibre i serveixen per dotar d'un sentit inicial el poema. Un sentit que qui llig ha d'anar desentranyant.

La forma

Res no és personal és un poema escrit en tirades de versos octosíl·labs. Dins de cada període marcat per la separació d'un asterisc hi ha dos o tres tirades de versos separades per un espai en blanc. D'aquesta manera s'estructura la progressió temàtica del poema. El metre del poema, octosil·làbic, d'art menor, és característic de la poesia narrativa i ha estat emprat al llarg del temps en la poesia catalana amb aquesta finalitat.
El fet que el poema no tinga rima n'accentua el caràcter narratiu i l'apropa a la prosa. Això no trau que no seguisca un ritme determinat, ja que, si bé es tracta de versos sense cesura (accent tònic a la síl·laba quarta) sí que la quarta o cinquena síl·labes solen ser tòniques.

De què parla

a) Llegiu el poema com millor us vinga de gust, si bé val la pena fixar-se en dos aspectes concrets:
  • Què diu de si mateix el jo poètic
  • Què diu de la pròpia expressió poètica
b) Una vegada llegida aquesta part, intenteu establir l'itinerari vital que recorre el jo poètic.
c) Penseu en els temes que capten l'atenció del jo poètic sobre la seua pròpia vida. Quin paper hi juguen el record i l'oblit?
Imatge relacionada
Peníscola ocupa un lloc en el record a Res no és personal
d) Podríem dir que els passatges de més tensió poètica són les interrogacions retòriques que hi ha en diversos moments. Quina resposta intuïu que hi dona el mateix poeta a aquestes interrogacions?
e) Afegiu el vostre comentari explicant la vostra experiència lectora d'aquesta part o bé comentant el que més us abellisca del que hem dit abans.

Abans de començar 

[9-15 de juliol]
Aquest club de lectura en línia forma part de l'Estiu Literari al Maestrat 2018 i està adreçat a les persones que s'hi han inscrit i a aquelles que, pel simple plaer de llegir, vulguen participar-hi lliurement.
En aquesta pàgina, publicarem les guies perquè aneu llegint Res no és personal fins al dia de la trobada amb l'autor, que tindrà lloc a l'agència de lectura de Sant Mateu el 3 d'agost, a partir de les 19.30 h. Totes les novetats del club de lectura s'aniran publicant a l'encapçalament d'aquesta pàgina, que també mostrarà les informacions relacionades amb el club, ordenades de més noves a més antigues.
La participació en el club de lectura en línia es concreta en els comentaris. Feu els vostres comentaris al final de la pàgina, on podreu seguir i contestar els de les altres persones participants.
Prepareu-vos per gaudir de la lectura.

Presentació

Per a apropar-vos al llibre, us suggerim que feu un cop d'ull als recursos que hi ha a continuació i que hem seleccionat per donar-vos a conèixer qui és l'autor i presentar-vos la seua obra. Esperem que us agraden.

L'autor: Joan-Elies Adell 

 

a) Informació sobre l'autor: Joan-Elies Adell a la Viquipèdia.

El poema Res no és personal

 

a)  Visiteu la pàgina que l'editorial Saldonar dedica al llibre. Descarregueu el PDF de mostra, on trobareu el pròleg al poema i llegiu-lo.
b) També podeu llegir les notes de Francesc Gil al blog Donar sal sobre Res no és personal, en què interroga l'autor: "Qui ets tu, ara, Joan-Elies Adell?"
c) Tot i que és un llibre que encara no s'ha presentat en societat, Res no és personal  ja fa parlar. Llegiu la crítica que en fa Teresa Costa-Gramunt al digital cultural Núvol.
d) Afegiu un comentari al final d'aquesta pàgina explicant quina idea us heu fet del llibre abans de començar a llegir el poema.

33 comentaris:

  1. Confesso que em va agradar molt quan em vaig assabentar que la proposta de Vicent Sanz per al grup lectura de l’Estiu literari era un obra poètica. Vaig sentir vius els versos D’Iban L. Llop: “Em fa una certa alegria saber-me /en aquest club que contempla la vida / rere el sedàs de la literatura”. Entre altres motius, perquè aquesta proposta podria eixamplar el número de lectors d’aquest gènere literari que tan valoro i estimo. Lo que em va sorprendre és que Vicent escollís una obra que encara no havia sigut publicada.
    Joan-Elies Adell li ha donat tota la raó del món. Per això, moltes felicitats a Vicent per l’elecció –Quin encert!-, i a Joan-Elies Adell perquè tot i la “minsa xifra d’improbables lectors” (61), continua oferint-nos i fent créixer la seua obra creativa. Un nom a afegir als seus “vinarossencs d’art endins”.
    Sé que pertanyo a eixa “minsa xifra” de lectors de poesia. I no ho dic amb satisfacció, sinó amb una certa recança. Perquè penso que lo més selecte de la literatura és la poesia. Si em preguntessin quins llibres salvaria de la meua llibreria, diria que els de poesia. Els llibres de poesia, a cada lectura, sempre et diuen coses noves que afecten la teua intimitat. Joan-Elies Adell en el pròleg “Instant Varat”, un dels llibres de poemes de Sebastià Miralles, parla “d’uns versos que saben que allò dit mai no s’atura, que sempre signifiquen molt més que les imatges que suggereixen.”
    Tot això no trau que, per a mi, enfrontar-me a un llibre de poesies sempre em resulta més complicat que la narrativa a l’hora de verbalitzar la meua valoració. Els relats tenen l’argument, la trama, els personatges, conflictes, diferents temes... que faciliten l’argumentari per poder parlar-ne en grup.
    Així que comparteixo plenament el pensament d’Iban L. Llop al pròleg de l’impressionant poemari d’Escandall quan diu: “Sempre he trobat complicadíssim “explicar” un poema o un llibre de poemes”. I si això ho manifesta un poeta, que hem de dir aquells que simplement som lectors, per molt amants que siguem d’aquest gènere literari?
    “A dir veritat” (m’encanta aquesta expressió d’Adell!), l’única explicació del poema no pot ser altra que la mateixa lectura del poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi sí que me pareix que la disposició dels poemes i el contingut dels mateixos volen abraçar els elements propis d'un relat, inclús la línia del temps. No obstant això, per exemple, en la visita al metge dentista amb la seva mare me n'adono que el poeta enraona sobre fets viscuts no per arribar a una conclusió o fer un judici sinó per destacar la bondat i la bellesa del que és objecte de la seva atenció.

      Elimina
  2. Res no és personal és com dir Tot és personal o, si més no, és el que a mi m'ha suggerit el títol: una cosa i la contrària. Aquesta ambigüetat que genera, aquest doble sentit que m'ha fet detenir per uns moments i parar-me a pensar en les paraules i en allò que volen significar, és francament poètica.

    ResponElimina
  3. D'entrada el llibre no deixa de crear bones expectatives: un repàs a la vida del poeta des dels seus 50 anys, una mirada enrere a través d'una biografia feta poesia i una percepció des d'un "ara" dels moments més rellevants, que d'altra banda, com que "res no és personal, potser lligue també amb el passat "no personal" dels lectors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. (No se massa bé com he de fer perquè aparega el meu nom al comentari... continuo investigant!)

      Elimina
    2. Tens raó, Araceli,la mecànica de demostrar que no ets un robot, pot resultar enrevesada

      Elimina
  4. Sembla que el títol del poemari “Res no és personal” s’inspira en la enigmàtica frase de Ramón Sanz: “Qué es el amor, si nada es personal, y todo cuerpo és tiempo y hambre y sueño y alguna vez deseo”.
    Aventuro la meua interpretació. I em baso en les paraules que segueixen: “si todo cuerpo és...”. Si és un fet que tots estem supeditats a la naturalesa humana, a la condició humana, podem deduir que ningú és una excepció quan ens referim als sentiments, a les emocions...
    De vegades hem escoltat l’expressió contrària: “personal i intransferible”. Però en poesia, en literatura, tot és transferible als lectors, deixant de ser personal de l’autor. I és que la poesia sempre interpel·la la consciència del lector que la fa seua.
    Tot i això, no tinc la sensació o la seguretat d’haver esgotat l’explicació de les paraules del títol.
    El 3 d’agost, a Sant Mateu, dins del nostre Estiu Literari del Maestrat, Joan-Elies Adell ens podrà donar la interpretació definitiva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que respondre, voldria preguntar sobre el controvertit títol jo també. "Res no és personal" és el mateix que "nada es personal"?
      Per fer-vos riure una mica vos diré que he buscat els apunts de lògica de fa alguns anys.

      Elimina
  5. Magnífica imatge:
    Si en un arbre sobreviu
    encara el sol de la tardor
    en ple hivern, dura també
    en la meua sang el sabor
    dels besos extingits d'anys?

    Versos ben senzills, el més difícil en poesia!, on ressona la sintaxi d'Ausias March: 'Si com...', 'Així com...' Molt bonica comparació entre l'home (de vida veloç) i l'arbre (de tant llarga vida): La sang-la saba; els besos extingits- el sol de la tardor; dura-sobreviu, etc, Què ho fa que la memòria acumuli certes coses? Els arbres conserven els anys de vida en els anells. I els homes, en té memòria dels anys la sang, el cos? Estan amagades en algun lloc determinades sensacions? On són? És la poesia, el fet d'escriure-ho, una manera d'intentar una segona vida, de destriar records i conformar la memòria de les coses que un no vol oblidar? És clar que seria millor viure-ho de primera mà, ser encara nen o jove, poder fruir de les primeres vegades de tot. 'No hi voldries romandre encara,/en un estrany país on tot/s'esdevé amb virginal primícia?
    La maduresa per la qual passa el poeta ja és això, el temps dels records.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'allò més ben vist!
      Hi ha dos aspectes en 'Res no és personal' que em criden especialment l'atenció. Evidentment, un és el de la topografia vital que fa el poeta de Joan Elies Adell de Vinaròs, és a dir d'ell mateix com a persona. L'altre és aquesta reflexió poètica sobre la memòria i sobre la potència del llenguatge per servar-la. La comparació ausiasmarquiana amb el mateix concepte d'arbre remet a un universal de la cultura occidental, com a mínim.
      La reflexió sobre la memòria potser siga, de fet, el tema de fons del poema i segurament el títol, que en principi sembla contradictori amb aqueixa topografia vital, es demostra providencial per entendre que, al capdavall, la memòria i els records de qualsevol persona funcionen de la mateixa manera i tenen el mateix valor per a tothom: bastir la identitat.
      D'altra banda, el llenguatge poètic, ací definit per la comparació i per la interrogació retòrica, funciona com a mitjà, com a eina per indagar en la qüestió de la memòria i els records, és a dir, per indagar en aqueixa qüestió davant l'espill que apareix en un altre passatge i queda fixada en una altra pregunta definitòria: qui soc jo ara?
      Amàlia, m'ha agradat especialment la manera de plantejar aquests assumptes també en forma d'interrogants. Se sol dir que qui pregunta ja respon, però aquesta invitació a pensar, a sentir, que és després de tot 'Res no és personal', troba una molt bona expressió en la teua reflexió.

      Elimina
  6. Joan, ben vist. En qualsevol cas la interpretació definitiva crec que no és important. Per a mi és més important l'esquerda que té el vers de 'Res no és personal' perquè al final, no és aquest treure de context les paraules per dotar-les d'un nou significat el que caracteritza la poesia?

    ResponElimina
    Respostes
    1. M’agrada molt, Amalia, la teua visió de la poesia, aquesta manera d’apropar-te al fet poètic.

      Elimina
  7. Només quatre ratlles per donar compte de la sorpresa que em trobo veient l'activitat del club. Continueu així. Aquest dimarts 17 aniré a ala presentació del llibre a Barcelona i ja us contaré ací com ha anat.

    És cert que el títol es presta a equívoc. Apel·la a la dimensió universal de l'experiència humana, si bé cada experiència humana és única i, per tant, radicalment personal. Qui llegeix el poema té la porta oberta a identificar-se amb la veu del jo poètic i compartir aquesta identitat és el que fa universal el que s'hi diu. Amb tot, quan llijo el poema, se'm fa difícil no veure-hi aquell Joan-Elies que he conegut.

    ResponElimina
  8. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  9. Podem dir que l’escriptor escriu, entre altres motius, per comunicar la seua visió de diferents aspectes de la vida. I ho fa d’una determinada manera. Tenim el “què” i el “com”. El contingut i la forma. L’edifici literari s’aguanta sobre la forma de construcció que l’escriptor escull. Aquella que millor posarà en valor les emocions que vol transmetre als lectors.

    Si bé el que més ens sol atraure als lectors és el contingut del poema, un dels aspectes de Res és personal que més m’ha interessat, formalment o estilística, és el lliscament, al llarg del poema, del “jo” narratiu en la segona persona: el “tu”. D’aquest estranyament que sent el poeta, naix la pregunta clau que obre el pany del poema: “Qui ets tu ara? I s’inicia el plantejament dialògic.

    Qui ets tu ara? Pregunta retòrica,
    o pregunta trampa? Què fas,
    vols mirar de dir la teua?
    O prefereixes ser una pàgina
    que es desprèn d’un llibre i circula
    lliure pels carrers de la tarda? (20)

    Aquest joc literari és una troballa literària del poeta que, estilísticament, em resulta molt enriquidora.

    Potser perquè tinc influencies francòfiles, aquesta pregunta fundacional de la identitat “Qui ets tu ara? m’ha recordat la novel·la Nadja d’André Breton que comença amb aquestes tres paraules: “Qui suis-je? Així cóm les cartes (Lettres du voyant), que anys més tard, Arthur Rimbaud dirigí al seu amic poeta Paul Demeny (famós pel simple fet de ser el receptor d’aquestes cartes). En una d’elles Rimbaud escriu la coneguda frase “Je est un autre”.

    Com que no podem pensar que es tracti d’un fet aleatori, saber perquè i en quins moments el poeta utilitza el “Jo” o el “Tu” m’ha intrigat de tal manera que m’ha fet “escandallar” el poema a fons.

    En el nostre poemari, el “Jo” del narrador es desdobla i interpel·la a un “Tu” canviant. Aquest “Tu” és com el reflex del “Jo” en un espill. Adell ja ens ho havia dit -dins la Poètica que ha anat bastint llibre a llibre- en un altre poemari: “em miro a l’espill. / Em retorna una imatge desconeguda fins ara”.

    És tracta de les múltiples identitats que al llarg del temps el narrador ha anat desenvolupant. D’aquesta manera es construeix el diàleg del “jo narrador que recorda ara” amb el “tu que habita cada record”.

    Anava sovint a llegir
    a l’escassa biblioteca
    del poble,(...)
    Mai ningú et va dir que ho fesses. (41)

    ResponElimina
  10. Desprès de la pregunta “Qui ets tu ara?”, el poeta no deixarà d’interrogar-se al llarg d’aquest poemari narratiu .

    Però aquestes ja són preguntes reflexives, meditatives, que no esperen cap resposta sinó prendre consciència de les incerteses de l’ésser humà, del indesxifrable misteri de la vida: “degustar entre els llavis / aquell misteri que és la vida” (23). És paradigmàtica la cita de Gabriel Ferrater: “Diré el que em fuig. No diré res de mi”.

    En un món on tothom, on tots els mitjans, ens ofereixen respostes perquè no pensem, no és fantàstic que algú, ens ofereixi preguntes? Ens digui que no hi ha respostes, sinó és a dins nostre? Hi ha alguna cosa de més honest i subversiu? Ens retorna el poeta a l’estat primigeni de la Perplexitat?

    Perquè els pretèrits temps de les certituds, de Tintin “que sempre sabia resoldre amb genial intel·ligència (els misteris confusos) (42)” s’han acabat.

    Però també, en canvi, a la biblioteca del poble “aquell valencianet del nord” (44):

    Mitjançant aquelles lectures
    desordenades va iniciar-se
    a construir-se l’incert jo
    que encara en mi entreveig. 43 (28?)

    Aquestes interrogacions existencialistes, “a la recerca del temps perdut”, per retrobar la identitat, em recorden una frase instintiva d’Adell –com si se li escapes- a l’Espai Mariola Nos en la presentació del seu llibre Escandall: “La poesia és deturar-se i retenir”. En mig de la velocitat, de l’estrès i de la globalització de la nostra contemporaneïtat: internet, televisió, facebook, twitter, whatsapp... la poesia ens diu “deturat”, “pensa”. Aquestes interrogacions retòriques, són veritables stops.

    (...) No hem anat massa
    de pressa? Com és que hem passat
    tan veloçment des de la infància
    fins a l’ardent fam de jovencell?
    No hi voldries romandre encara,
    en un país estrany país on tot
    s’esdevé amb virginal primícia? (23)

    Perquè res és personal, eixe plural extensiu reclama l’empatia i la complicitat dels lectors. El poema no deixa de ser és l’espai on conflueix l’experiència cultural i vital del lector amb la del poeta. Tot poema –especialment en Joan-Elies Adell- és una invitació a la lectura reflexiva i intel•ligent.

    De virginal primícia són les paraules poètiques, nues, depurades, destil·lades, del nostre poeta, com notes essencials d’una partitura, tocades una a una, pels dits sensibles del violinista virtuós sobre les cordes tenses i afinades de l’instrument. Amb Adell són constants les paraules, les frases, els versos que ens sedueixen.

    ResponElimina
  11. Perquè som temps, la paraula del poeta engendra la memòria i transcendeix els límits dels temps, tot preguntant-se:

    Qui dicta el que ara reviscola
    I el que del tot s’oblida?... (28)

    Tornant al paral·lelisme proustià que havia iniciat en una anterior intervenció, si les dues primeres parts del poemari representen “la recerca del temps perdut”, la lluminosa aparició de l’Alguer seria “el temps retrobat”. Al final de la tercera part acaba dient:

    Ets per mi desig de versos,
    que no he imaginat, (...)
    Escric perquè estic de tornada.
    Escric, m’has inundat de vida. (67)

    I és Jenaro Talens, carismàtic professor que va impartir càtedra de literatura hispànica a la universitat de València i un dels poetes que Adell sol citar, qui diu:

    “Toda historia es ficción. /
    Y más aún: sólo como ficción la historia existe. /
    Porque no hay tiempo, sinó realidad /
    que acomoda la luz en la memoria.”

    Si qualsevol història és ficció, que no seran els nostres fràgils i escàpols records?

    Soc un vers que ningú ha sabut
    memoritzar, escumall d’un líquid
    que mai no extraurà la bromera
    cabdal, bàsica, del record. (65)

    En la meua primera intervenció al grup de lectura, assumia que l’única explicació del poema no pot ser altra que la mateixa lectura del poema. Ara afegeixo que això és així, perquè cap interpretació, ni tan sols la suma de totes elles, pot esgotar o igualar el inesgotable resplendor del mateix poema.

    "És també això la poesia,
    enllumenar amb poques paraules,
    amb el llantió del llenguatge,
    la fondària d’una mar
    de ningú, que sorruda frisa
    per deixar-nos-hi sense parla,
    malgrat les pròpies paraules?"




    ResponElimina
  12. La possibilitat que viu el poeta de contemplar dues postes de sol alhora des de l'avió en què viatja de l'Alguer a Barcelona, una a ponent, l'altra a llevant, és el perfecte epíleg del poema autobiogràfic. Aquesta imatge tan rodona, potser una de les més poderoses del llibre, ens remet a tot el contingut del poema i això és perquè de la mateixa manera que l'amargant viatjar d'un costat a l'altre d'una vida en trànsit té el contrapunt de l'alegria (contemplar dos cops capvespres bonics), així la memòria, els records, ens ofereixen el mateix, la possibilitat de contemplar dos cops, tres cops o quaranta, 'quasi' el mateix paisatge. D'una banda hi ha el moment viscut i de l'altra el que és recordat, tot i que sovint per desxifrar els records calen 'ulleres de graduació'. Jo encara afegiria que Adell parla d'un tercer moment, el de l'escriptura que tria deliberadament determinats fragments de memòria, i no uns altres, per a fixar-los sobre el paper i esdevenir així una altra memòria, una tercera, corregida i augmentada. Les paraules no són el moll de l'os del record; la memòria, la persona que un era quan vivia allò ja ha fugit, s'ha escapat; només en queden retalls fossilitzats com un insecte a dins d'una resina. Per això, Adell cita el vers d'en Ferrater (estimat Gabriel a Sant Cugat) 'Diré el que em fuig. No diré res de mi.'
    D'altra banda, la vida del poeta tal i com ens la presenta, a diferència de la imatge que molta gent té dels poetes i dels escriptors com a persones que traspassen els límits o voregen sempre els límits més convencionals, és la d'un home senzill, corrent, no hi ha records de grans gestes ni de gent 'important' ni de coses decisives per al país o el món, o els llibres, etc. sinó les coses més humanes, primàries i senzilles, les que compartim totes les persones: els afectes . Els afectes i els sentits són el nucli dur de la seua memòria, els llocs on el record s'atura: el naixement dels fills, la mort dels pares, l'amor, el poble, 'l'olor confitada de la primavera'...

    ResponElimina
  13. Observant el conjunt les parts del poema la relacionaria amb aquella mirada relaxada i serena del trajecte viscut fins al present, a la franja d’edat, en que el poeta es troba com a complet, al final del poema. Parla d’una illa que no és al mapa, podríem interpretar com una Ítaca.
    Pot ser sentir-se impotent de no poder treure allò bàsic del record en la p.65. O pot ser més que això és la impossibilitat d’agafar de prémer la realitat, l’instant; en la p52 en parla de les limitacions d’aquest vell relat il•lusori.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sens dubte les limitacions del record i la impotència que generen toquen de ple la reflexió poètica que hi ha a 'Res no és personal'. Això no obstant, al meu entendre, el poema en conjunt transmet una esperança, l'esperança en la vida present com a continuació i pervivència dels records.

      Elimina
  14. JOAN ELIES ADELL dedica a SEBASTIÀ MIRALLES i a CARLES SANTOS el poemari “Res no és personal” amb paraules que no poden ser més belles i encertades:

    “A Carles Santos i Sebastià Miralles,
    In memoriam,
    Vinarossencs d’art endins”

    ResponElimina
  15. La persona i l’obra de CARLES SANTOS es coneguda abastament. Els elogis que inspira són innumerables i superlatius. El fet que visqués i morís a Vinaròs va propiciar l’acomiadament dels amics i de la ciutat de Vinaròs.

    El cert és que no va succeir el mateix amb SEBASTIÀ MIRALLES. Ell vivia a València, i l’acomiadament es va fer a la mateixa ciutat. Sols uns pocs amics de Vinaròs ens hi vam atansar. Després, malauradament, ja no s’ha trobat l’ocasió de fer-li un acomiadament popular a Vinaròs. Ara, donat que aquest Estiu Literari és especialment vinarossenc, em permetreu adjuntar unes paraules a l’amic tan estimat.

    J. E. Adell va escriure el pròleg del poemari “Instant varat” de Sebastià Miralles. “Em deia (Sebastià) que la nostra era una amistat molt bonica, ja que ens permetia conversar sense tractar de convertir a l’altre o, en tot cas, afegia, seria amb la paraula o amb la forma que tractarem de convèncer.... ” I seguia Adell: “Sebastià dissenyava amb precisió l’escenari de la nostra complicitat: dialogar a través de les nostres respectives matèries, els mots i les formes”.

    Sebastià sembrava els seus coneixements en cada un de nosaltres amb absoluta generositat. Sense necessitat de fer-ne cap ostentació, transpirava reflexió i inquietud intel•lectual. Amant de la paraula escrita i de l’oral, reflexionava i dialogava intuïtivament i amb passió, des del seu afecte natural per les persones, des del caliu de la tendresa. En aquestes converses intimistes i entranyables, el seu riure genuí brollava espontani, desdramatitzava el diàleg i ens seduïa. I sempre, amb arguments clarividents i enriquidors, ens encoratjava i ens motivava. El seu pensament progressista, amb l’obstinació dels grans exploradors, sempre ens adreçava a la modernitat.

    Sebastià coneixia bé la vida del llaurador. No en va, als afores de la ciutat de Vinaròs, son pare Quico hi tenia la sènia. Per a ell, els solcs lluents d’un bancal llaurat, cisellats per la rella de l’arada, que ell havia observat tantes vegades, són una obra d’art. Com són amples i aspres les mans del llaurador que treballa la terra aferrant els mànecs de les eines del camp, les de Sebastià són les mans amples, intel•ligents i sensibles d’un escultor, d’home amb l’intel•lecte en constant ebullició creativa, que ha treballat intensament la matèria primigènia i li ha donat forma.

    Les platges i el port de pesca de Vinaròs desprenen una intensíssima olor salobre. Podem pensar que aquesta olor iniciàtica de la infància penetrava fins a la plaça del mercat, on tenia una parada sa mare Carmen. La seua mirada en el blau, que sempre conservaria com un paisatge interior, li va impregnar l’ànima des del seu naixement i el feia somiar en aquell horitzó omnipresent, que l’esperonava a anar més enllà, a endinsar-se i aventurar-se en el vast univers de les arts plàstiques.

    Visqués on visqués, a Barcelona o a València, sabem que l’habitat natural de Sebastià sempre ha sigut Vinaròs. I el cert és que Sebastià ha gaudit en vida del privilegi de ser profeta a la seua terra. El llegim en una entrevista: “La veritat és que cada vegada em sent més atret pel poble. Hi ha una certa melancolia, sí, com un larvat desig de retorn al lloc on vaig veure la primera llum i el primer mar. No descarte la possibilitat d’acabar els meus dies davant d’eixe mar. M’agradaria trobar el lloc des del qual poder desaparèixer d’este món. Crec que d’alguna manera som alfa i omega: un naix en un lloc, desprès creix i s’expandix per l’univers per a després tornar als seus orígens”.


    Potser ja intuïa que, en aquell que anomena “el seu primer mar”, les seues cendres esdevindrien peixos argentats i lliures.

    Ara poso estes 3046 lletres en una ampolla. Qui sap si algú, en alguna platja, encuriosit l’obrirà. En aquell instant varat, reconstruirà una única paraula: “estimació”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment és un luxe comptar en aquest club literari amb la participació d'escriptors com Joan Besalduch, que troba tan bé la seua expressió més reeixida en escriure sobre la vida de les persones i les coses que coneix de prop.
      Moltes gràcies, Joan, per aquesta aportació que enriqueix la lectura del poema de Joan Elies i ens descobreix, ens apropa una mica a una figura artística, la de Sebastià Miralles, que, tal com apuntes, potser no sabem valorar prou des de la societat comarcal, assumpte aquest del reconeixement d'allò que tenim amb el qual podríem editar una enciclopèdia i encara faríem curt.

      Elimina
  16. Bona nit,
    encara hui he acabat amb la primera part, així que he llegit només els primers comentaris perquè crec que aneu més avançats i vull seguir descobrint jo sola, sense cap influència abans de la lectura.
    L'autor ens transporta a la seua infantesa, i amb això una mica a la nostra. Ens parla de passatges molt quotidians (com la lesió de turmell), recorda la terra que l'ha vist creixer i ens presenta la seua humil família, aquella mare que ha de cosir per obtenir un sobresou...
    I avança fins que hi ha un punt en què fa un joc com de nines russes, en què recorda el seu fill i es pregunta quins records hi tindrà ell de la seua infantesa.
    Com a versos intensos trobo allà on diu:
    "que la por més fosca que sento
    -amb vosaltres dos ja cadàvers-
    és la de no tenir més por".
    Que podria interpretar, d'alguna manera, com a la por a morir com ho han fet els seus pares... però que en boca d'un nen podria ser interpretada com la por a fer-se gran, sota la visió que tenen els nens que els majors "no tenen por a res".
    Quant als versos més bells d'aquesta primera part, coincideixo amb Amàlia:
    Si en un arbre sobreviu
    encara el sol de la tardor
    en ple hivern, dura també
    en la meua sang el sabor
    dels besos extingits d'anys?
    Una d'aquelles preguntes retòriques llençada a l'aire i que deixa oberta aquesta possibilitat...

    Bé continuo llegint!


    ResponElimina
  17. Encetem la segona part del poema i comencem a endinsar-nos en la seua adolescència de la mà de la biblioteca del poble, amb el seriós bibliotecari inclós, i de la mà de Tintín. Mai he sigut molt de Tintín, no el vaig descobrir a temps, com sí que ho va fer l'autor, i per això tampoc en se molt de Sildàvia.... De petita jo era més de Mortadelo, fins i tot de la Família Cebolleta, que m'encantava! I després de passar l'adolescència optant per un altre tipus de literatura diferent al còmic, ja de més gran hi vaig tornar una mica a llegir manga.
    J.E.Adell reconeix les seues lectures com línici del que ara és " Mitjançant aquelles lectures
    desordenades va iniciar-se
    a construir-se l'incert jo
    que encara en mi hi entreveig"
    I sí, penso que les lectures ens ajuden a formar el nostre món, formen part del que som, són una cosa més del que ens ajuda a crèixer.
    Igual em passa amb la música, tampoc coincideixo amb l'autor, tot i que... qui no ha tingut la seua època de "techo primitiu"?
    I entre unes i altres el poeta ens deixa veure una infantesa-adolescència de vegades fins i tot solitària, amb el solitari joc de xutar i el partit imaginari de futbol, que contrasta amb el viure la vida que vindrà tot seguit, als dèsset anys, amb les "tantes flors que olorava", i amb la referència al jardí de les Hespèrides. Preciosa imatge de l'adolescència.
    I ganes de viure, ganes de tastar-ho tot!
    Pel que fa a les preguntes retòriques, en aquesta part del poema l'autor es qüestiona sobre si els records sobreviuran al temps i perduraran:
    "(...)
    Insisteixo a interpel·lar-te:
    Es perdran amb tu els records?"

    "(...) es perdran, malgrat l'afany
    d'escriure aquests versos indòcils,
    tots els records que en mi perduren?"

    És el que a ell no li agradaria, i per això mateix escriu, segons explica als darrers versos. És també la cita de Beckett: "mai no hem d'abandonar l'illa de la nostra pròpia infància".
    I relacionat amb això trobo molt encertada la comparació que fa dels records amb les deixalles del mar:
    "Recordar és saber-te deixalla
    que el mar abandona en la sorra
    d'una platja després del temporal".
    El record és el que queda del que fou.
    "Tafanejar de tu: restes
    ancorades d'antic naufragi,
    pudor de petroli que sura".
    És una metàfora molt encertada relacionada, a més, amb l'entorn marítim que va acompanyar els seus records.
    Així trobo el poema com una suau mirada al passat i un enregistrar allò que encara queda perquè es quede ancorat, potser ja no els records en sí, sinó l'essència d'aquells records i d'aquells temps.

    ResponElimina
  18. Eh, que se'm va passar del tot parlar ací de la presentació de 'Res no és personal' a la Inexplicable de Barcelona, el passat 17 de juliol. Al Facebook de Maestrat Viu sí que hi vam penjar dos vídeos de l'acte, amb intervencions de la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Laura Borràs, que presentava el llibre, i del mateix Joan Elies Adell, que va llegir fragments del seu poema.
    L'espai de la llibreria estava ple com un ou amb moltes cares conegudes. D'entre la gent que participem en el club hi havia Joan Besalduch i Marta López. Recordeu que l'1 de setembre farem la ruta literària de Dotze campanades a Sant Mateu amb Joan com a guia. Vam poder saludar Ana Maria Villalonga i Marta Nadal, comissàries que són dels anys Manuel de Pedrolo i Maria Aurèlia Capmany respectivament, el poeta Carles Duarte, el cantant Isidor Marí, l'algueresista Pere Mayans i el periodista cultural Sebastià Bennàssar (ací la seua crònica), tots acomboiats per l'editor de Saldonar, el vinarossenc Francesc Gil, amb qui comptarem a la trobada d'estudi del 4 d'agost per parlar de la revista Raval, publicació històrica de les lletres del Maestrat.
    Laura Borràs va comentar la poesia de Joan Elies Adell emprant els conceptes de poeta riu i poeta llac. Uns conceptes vàlids per aproximar-se al llibre i, per extensió a la trajectòria creativa del poeta. Joan Elies és avui director de la Institució de les Lletres Catalanes i a la presentació del llibre hi passat el mateix que amb el nostre club literari, que quan vam programar-lo es tractava d'un escriptor de Vinaròs que viu a l'Alguer i quan arriba l'acte es tracta d'un càrrec d'un relleu especial per a les lletres i la cultura en català.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Ep, l'enllaç a la crònica de Sebastià Bennassar:

      https://revistabearn.com/2018/07/19/coses-poeticament-inexplicables-que-passen-el-juliol-a-sants/

      Elimina
  19. També deixo l'esllaç d'un article de Teresa Costa-Gramunt sobre "Res no és personal" a Núvol que m'ha agradat molt: www.saldonar.com/actualitat/99/res-no-es-personal-segons-teresa-costa-gramunt

    ResponElimina
  20. Hola bon dia: Al club de lectura d,aquest any trobe en falta l,Alt Maestrat i crec que hi ha una omnipresència de Vinaròs. A mi m,agraden les històries de masos, maquis i natura. Llegir és un plaer, gaudim de la lectura i oblidem teories i abstraccions.Ens veiem dijous.

    ResponElimina
  21. No puc estar més d’acord amb tu, Ana, quan dius “Llegir és un plaer, gaudim de la lectura”. Ho subscric al cent per cent.

    Però “les teories i les abstraccions”, les valoracions i les opinions, són la raó de ser de qualsevol club de lectura. Sense aquets intercanvis no hi ha club de lectura.

    Et recordo que l’estiu passat vam llegir “La sega” de Martí Domínguez! Que ens va agradar molt i molt. Tot i això, en la meua opinió, canviar de gènere literari, de la narració a la poesia està molt bé.

    Però és veritat que lo principal és gaudir de la lectura, per això, a tots nosaltres, ens agrada tant participar a l’Estiu Literari del Maestrat.

    Fins dijous!

    ResponElimina