Ara que fa un any de la mort de Josep Lluís Bausset, petit homenatge al mestre i activista cultural

Article de Josep Miquel Bausset (fill) dedicat a la memòria de son pare, publicat a La Veu del País Valencià
Ara que fa un any de la mort de Bausset (La Veu del País Valencià)

A continuació vos reproduïm íntegre un dels últims articles que Josep Lluís Bausset, traspassat el dia 3 de juny de 2012 a l’edat de 101 anys, va publicar al Levante el dia 18 de febrer de 2012, en homenatge a ell. DEP mestre!

“300 anys de País Valencià
Josep Lluís Bausset

De quan en quan, com que sóc ja més que rejubilat, m´entretinc rellegint
els més de cinc mil llibres que tinc a la meua biblioteca, així com
també la immensa paperassa de revistes, fotocòpies i escrits que he anat
guardant. I he trobat una fotocòpia sobre un treball que el meu amic
Agustí Ventura m´envià fa temps. M´estic referint a «Fr. Agustín Bella»,
que narra la vida del «Venerable Fra Agustín-Antonio Pascual de
Guadassuar», un «facsímil a cargo de Agustín Roig Barrios, Cronista
Oficial de Guadassuar, 1999». Després de descriure la vida de la
comunitat durant aquell temps, a la pàgina 41 diu, referint-se al frare
mencionat: «Porque no le tenía el Señor destinado para Apóstol de las
Indias, sino de nuestro País Valenciano».
Els que pensen que el terme
País Valencià és cosa de fa quatre dies, estan completament errats, ja
que aquesta expressió té més de tres segles! La postura de negar el nom
de «país» per a la nostra terra és fruit d´una política que, en
l´anomenada batalla de València, s´utilitzà per obtindre un rèdit
polític i electoral per part de la UCD i d´AP, per desvalencianitzar el
nostre país. Llevant-nos el nom, els nostres governants ja sabien què
ens feien. Per què, sense nom, què som?
Però fa més de 300 anys, ja
era coneguda l´expressió País Valencià que ara alguns rebutgen. Clar que
amb un Govern com el que patim, i amb la televisió que paguem i que
­menysprea el valencià, la gent no sap que tenim una llengua pròpia o
que vam tindre també una moneda pròpia i unes lleis, els Furs, que van
ser anul·lats «por derecho de conquista». I la gent tampoc sap que el
nom País Valencià és ben nostre. És veritat que per vertebrar el nostre
país, tenim el Govern valencià en contra, i també l´Església.
El país
no es fa amb Terres Mítiques, copes d´Amèrica, Ciutats de la Llum,
Fórmules 1 o aeroports que no tenen avions, i que només han fet que
endeutar a la Generalitat. El país es construeix amb els mestres. Sí,
sort en tenim dels mestres i de les escoles. Perquè com va dir el meu
bon amic Francesc de P. Burguera, la revitalització del nacionalisme
serà obra de les escoles, amb «mestres nostres», com els que he conegut
en les diverses Trobades d´Escoles en Valencià. Mestres com Maria Rosa
Diranzo, Irene Guillén, Josep Millo, Anna Requena, Vicent Ortega, Imma
Fenollar, Vicent Malonda, Toni Martí, Vicent Niclòs, Llorenç Gimeno,
Gabriel Garcia Frasquet o Paco Sanz. Mestres que ensenyen als xiquets en
la nostra llengua. Mestres que fan descobrir als alumnes els valors de
la llibertat i l´estima per la nostra cultura i pel nostre país. Mestres
que inculquen als alumnes l´honestedat, l´honradesa, la veritat.
Mestres
que sembren llavors per a una societat més lliure i més valenciana. Una
societat sense corrupció, sense demagògia ni manipulacions. Tinc
confiança en el país, perquè tenim bons mestres. I perquè la llavor
sembrada germinarà en bons fruit. Algunes voltes he pensat que la
llengua i el país s´acabarien en dues generacions. Crec que estava
equivocat. La llengua i el país tenen futur (malgrat la política nefasta
de la Generalitat) perquè tenim bons mestres.”